Hacía poco más de un año que había llegado a aquel pueblo, a aquella calle y a aquella casa de piedra, barro, paja y mucha paciencia. Cuando despertaba una de las primeras tareas era ir a buscar el pan, las pastas, la leche, el pescado, las carnes… todos los productos más o menos frescos se vendían en la lonja tres días a la semana. Le gustaba, al principio pensaba en las comodidades del supermercado, de los mercados centrales…. pero pronto le entrada aquella angustia que le oxidaba los sentidos. Se sacudía, entonces, sus pensamientos.
En aquel pueblo sumergido entre montañas, las cosas discurrían así…Los días que no había mercado de lonja era porque o bien había diluviado, había nevado hasta aislarlos o el calor sofocante había hecho imposible que los comerciantes cruzasen el túnel del lobo… por eso, tal como le habían aconsejado, su despensa no descuidaba nunca los productos esenciales. Su vecino Matías decía que lo mejor era ir al compás del campo y de sus frutos…apenas se lo veía por las tiendas o por el mercado….Matías tenía todo lo que debía tener para vivir.
La chica extranjera, la única visitante que se atrevió a quedarse en aquel pequeño pueblo entre el término más extenso del norte, le gustaba escucharlo… aprendía y después, entre las horas de la noche, escribía, componía, creaba y se inspiraba… gracias, entre otras cosas, a las conversaciones con Matías y su mujer Carmela. Ambos habían llegado allí escapando de la represión de una guerra lejana… todavía se sobresaltaban ante un ruido inesperado. Aquellas gentes habían sido los predecesores de esta nueva visitante… cada uno de ellos arrastraba sus propias guerras…. Todos los habitantes de aquella aldea arrastraban algo. Mireia conservaba pocos rasgos de su anterior vida: su dolencia mental, su pasión por el silencio, sus tristezas, su disimilo extravagante, su soledad bien acogida; el delirio por las palabras escritas y por las letras que podía describir; los paseos continuos y continuados por las sendas interminables de aquel entorno…. Su trabajo en aquella especie de masía , enclavada dentro del pueblo, le había endormiscado la memoria hacia el estruendo de sus días pasados…. Tan sólo esperaba que sus amigos hubiesen podido conservar su existencia, aunque eso significase condenarse, pernoctando toda una vida al fondo de un valle.
sábado, marzo 31, 2007
Lejos de la realidad.
La celebración de aquella fiesta estaba demasiado cerca del olvido…lo que antaño fueron procesiones, ahora eran pases de personas que realizaban un circuito, más o menos redondo…más o menos ovalado…sin sentido en nada, ni en el sentir. Los capuchinos habían olvidado su paso y los cirios se confundían porque los pocos que miraban, aquella especie de celebración, llevaban una velita reposada en la palma de la mano. La noche era doblemente triste y pausada., estirada con aquel compás roto de tambores desmembrados… aquello había cambiado mucho desde que los ciudadanos fueron librados, poco a poco, del yugo de una secta como cualquier otra.
Dulces caseros.
Sebastián comía con verdadera devoción aquella pasta de bollería casera… le recordaba al sabor y a aquel abanico de olores de la infancia… subido de rodillas encima de la silla de madera y esparto, con la cabeza apoyándola en la mano… allí en la cálida cocina de la casa grande entre sus abuelos. Las paredes eran de un azul que no había visto nuca y que nunca más volvería a ver… solía experimentar, en el sótano ventilado, para conseguir aquel tono de azul que tanto le recordaba a todos los días de en el caserío.
Ahora no sabía donde estaba, ni lo que hacía allí….suponía que pasar los días hasta que lo mataran o que lo liberaran del secuestro en su caserío. Tres pistoleros entraron como elefantes en una cacharrería .
A Sebastián le tocaba vivir con aquellos tres caracteres diferentes….él que siempre había disfrutado con la soledad del caserío.; después de varias semanas de cautiverio clásico empezaron a comportarse como huéspedes prepotentes, como invitados dóciles, como amables compañeros, como amigos y casi como personas inspiradas en alguna doctrina que se libra del dogmatismo más férreo…Sebastián empezó a salir y a volver a disfrutar de todo, sin fronteras… Al cabo de pocos días se acercó un policía, alto y de mirada esquiva, preguntó por tres personas a las que buscaban por alterar el orden en una calle frente a la sede del gobierno…después de muchos días de búsqueda los rastros les llevaban allí. Sebastián escuchó, dio media vuelta sobre sus talones y gritando tres nombres inventados preguntó a sus agitadores amigos.
El policía se despidió no sin antes degustar un buen vaso de leche recién ordeñada y una casera pasta de bollería. Otra vez el olor le recordó a Sebastián los consejos hospitalarios de sus abuelos.
Ahora no sabía donde estaba, ni lo que hacía allí….suponía que pasar los días hasta que lo mataran o que lo liberaran del secuestro en su caserío. Tres pistoleros entraron como elefantes en una cacharrería .
A Sebastián le tocaba vivir con aquellos tres caracteres diferentes….él que siempre había disfrutado con la soledad del caserío.; después de varias semanas de cautiverio clásico empezaron a comportarse como huéspedes prepotentes, como invitados dóciles, como amables compañeros, como amigos y casi como personas inspiradas en alguna doctrina que se libra del dogmatismo más férreo…Sebastián empezó a salir y a volver a disfrutar de todo, sin fronteras… Al cabo de pocos días se acercó un policía, alto y de mirada esquiva, preguntó por tres personas a las que buscaban por alterar el orden en una calle frente a la sede del gobierno…después de muchos días de búsqueda los rastros les llevaban allí. Sebastián escuchó, dio media vuelta sobre sus talones y gritando tres nombres inventados preguntó a sus agitadores amigos.
El policía se despidió no sin antes degustar un buen vaso de leche recién ordeñada y una casera pasta de bollería. Otra vez el olor le recordó a Sebastián los consejos hospitalarios de sus abuelos.
Cuestión de pelotas.....
Aquella voz estaba adormilada entre pensamientos que retornaban una y otra vez como si se jugase al frontón con las ideas. Inevitablemente las ideas eran las pelotas, mientras tanto nosotros éramos la fuerza que las impulsaba hacia un lugar con retorno… mientras tanto el tiempo pasaba y la pelota iba y venía, más o menos veloz, llegando hasta nuestro impulso. A veces enviábamos las pelotas muy lejos y con mucha fuerza, desde la última posta… entonces se solían perder en el aire….habíamos sido víctimas de la pretensión.
Corto y sin leche.
La tarde se fue encerrando en si misma, como un día sin lluvia, que siente como el cielo se alimenta del agua que antes estaba en tierra. Miramos como fue la estancia de aquellas gotas que ahora son charcos y de aquellos charcos que pronto serán lluvia….miramos y nos sonreímos por la sencillez.
Un día de suerte.
La casa estaba repleta de cosas, objetos e inspiraciones interesantes. De la biblioteca no podía ni hablar…tampoco de la colección de música. Fue a darle un vistazo antes de empezar a llevar a la gente. Todo estaba en perfecto estado y fue rechazada por los bolsillos repletos porque los propietarios eran odiados, escondieron durante años a muchos perseguidos…. Todavía hoy se odiaba a los perseguidos porque con ellos solían llegar las represalias, las noches de temor… pero pocos se acordaban de las tazas de sopa caliente, del pan recién horneado, las galletas, las vitaminas…el pueblo sentía desconfianza, apatía, envidia, odio, frustración y aquel desagradecimiento que los convertía en seres, más bien, mal nacidos.
Cerró y se fue a su casa por la que pagaba mucho más de lo que valía. Se sentó, cansada, en el sillón después de cenar… aquel día en el bar había adquirido su primer número de lotería de sorteo especial, pero le interesaba tanto que su sueño se transformó en profundo…. A la mañana siguiente se levantó, recogió el periódico y sufrió uno más de sus ataques de ansiedad.
No tuvo más remedio que llamar a su empresa, pero cuando explicaba que tardaría un poco en llegar… su jefe volvió a demostrar que también era un mal nacido. Suspiró y se esforzó para no repetir otro ataque de ansiedad…. Eso le recordó que ya había sufrido uno, mientras se vestía y para distraerse se puso a intentar saber el por qué, aunque nunca lograba hacerse con ello… Volvió a la casa y mientras atendía a varias llamadas telefónicas quitó el cartel que informaba de que el inmueble se vendía. Una voz le detuvo cuando cerraba la verja…era el mal nacido de su jefe. Haciendo alarde de su particular estilo le preguntó si ya había logrado vender la casa de “los maditos rojos”.
Ella se distanció de él, lo suficiente para lanzarle una mirada de repugnante desafío. Le dijo que la compraba ella…Le llamó loca y le pidió que se fuese a su casa, que no se le ocurriera ir al médico y que volviese a colocar el cartel…El gesto de indiferencia de ella hizo que quien volviese sobre sus pasos fuese él….Ella le entregó unos papeles.
Él empezó a proferir argumentos del tipo: “sabía que llegarías lejos…” .Ella prefirió omitir respuesta…ahora que lo había visto no hacía falta irse de su nueva casa. Le gustaba aquella casa de rojos y refugio de rojos. Se sentía preparada para el tiempo de la envidia.
Cerró y se fue a su casa por la que pagaba mucho más de lo que valía. Se sentó, cansada, en el sillón después de cenar… aquel día en el bar había adquirido su primer número de lotería de sorteo especial, pero le interesaba tanto que su sueño se transformó en profundo…. A la mañana siguiente se levantó, recogió el periódico y sufrió uno más de sus ataques de ansiedad.
No tuvo más remedio que llamar a su empresa, pero cuando explicaba que tardaría un poco en llegar… su jefe volvió a demostrar que también era un mal nacido. Suspiró y se esforzó para no repetir otro ataque de ansiedad…. Eso le recordó que ya había sufrido uno, mientras se vestía y para distraerse se puso a intentar saber el por qué, aunque nunca lograba hacerse con ello… Volvió a la casa y mientras atendía a varias llamadas telefónicas quitó el cartel que informaba de que el inmueble se vendía. Una voz le detuvo cuando cerraba la verja…era el mal nacido de su jefe. Haciendo alarde de su particular estilo le preguntó si ya había logrado vender la casa de “los maditos rojos”.
Ella se distanció de él, lo suficiente para lanzarle una mirada de repugnante desafío. Le dijo que la compraba ella…Le llamó loca y le pidió que se fuese a su casa, que no se le ocurriera ir al médico y que volviese a colocar el cartel…El gesto de indiferencia de ella hizo que quien volviese sobre sus pasos fuese él….Ella le entregó unos papeles.
Él empezó a proferir argumentos del tipo: “sabía que llegarías lejos…” .Ella prefirió omitir respuesta…ahora que lo había visto no hacía falta irse de su nueva casa. Le gustaba aquella casa de rojos y refugio de rojos. Se sentía preparada para el tiempo de la envidia.
Aprender del día a día.
Se puede llegar a saber encajar los golpes, a casi borrarlos de la memoria… archivarlos, pero desaparecería del lugar el día que lograse que los golpes no me levantaran la sensibilidad…me da igual llorar, como entristecerme, como apagarme en un día de subidón…. Todo ello demuestra que sigo siendo yo en un día como cualquier otro, donde con la apatía y la acomodación se apoderan hasta del tiempo… además los desengaños incentivan mi imaginación.
miércoles, marzo 28, 2007
Dos conexiones separadas.
Miedo
Perplejidad que habla por si sola
Surcos que miran alrededor
De una mirada crispada
Tan clara como ampliada
Tan embriagada como desértica.
…al final del día, sólo se escucha un chirrido
un aura caprichosa y errática…
…un chantaje del destino,
con un futuro turbio…
todo esto, inevitablemente….
…es el aliento del miedo.
El drama rozó la claridad
De un día que no tenía estilo
Llegó el tiempo en que el cielo se enturbió,
Se cerró y se ennegreció…
Se tornó crispado
Saliéndole ruidos y chispas…
…luces que nos cegaban
de pronto gotas de lluvia grandes,
vibrantes, cercadas y aburridas
los árboles marchitados
la tierra recubierta de blanco
la acequia, sumergida…
Perplejidad que habla por si sola
Surcos que miran alrededor
De una mirada crispada
Tan clara como ampliada
Tan embriagada como desértica.
…al final del día, sólo se escucha un chirrido
un aura caprichosa y errática…
…un chantaje del destino,
con un futuro turbio…
todo esto, inevitablemente….
…es el aliento del miedo.
El drama rozó la claridad
De un día que no tenía estilo
Llegó el tiempo en que el cielo se enturbió,
Se cerró y se ennegreció…
Se tornó crispado
Saliéndole ruidos y chispas…
…luces que nos cegaban
de pronto gotas de lluvia grandes,
vibrantes, cercadas y aburridas
los árboles marchitados
la tierra recubierta de blanco
la acequia, sumergida…
La impresión que alimenta al olvido.
El perro estaba descansando y resoplando como si hiciese horas extra. Simón se levantó de la hamaca, donde leía, poniéndose a dibujar, en el aire, figuras excéntricas que lo estiraban… de vez en cuando volvía la mirada hacia el descanso, sin complejos, de su perro. Antes de ponerse a leer de nuevo, Simón, cerró los ojos en un ejercicio de memoria , al menos debía intentar recordar la trama del libro para no perderse de nuevo y tener que empezar de cero. Simón, desde el accidente sufría inmensas lagunas en la memoria que él denominaba lagos… se hizo con un perro para que le ayudase a no perderse, a ubicarse, a encontrarse, a saber quién era… pero para recordar el nombre del can no tuvo otro remedio que ponerle de nombre aquello que era una prolongación de Simón. Así, con estos precedentes, el perro se llamaba Pedro….
El accidente.
El accidente tuvo lugar en el camino que comunicaba el molino harinero, movido por las aguas del río Cambriles, y la masía de la familia del Tío Aquilino. Simón resbaló y cayó, arrastrándose por un terraplén. Se despertó al cabo de un rato; lo supo porque una corteza de olmo que se disponía a ser arrastrada por el agua, cuando abrió los ojos estaba detenida mucho más abajo, rodeada de ramas, hojarasca…Se levantó se quitó el barro de los pantalones y de los brazos y se sentó intentando averiguar qué parte del cuerpo le dolía menos… un sabor dulzón, pero a la vez salado, notaba entre los labios, el golpe de la frente se quejaba supurando sangre.
El dolor del pecho le impedía respirar bien; su tobillo izquierdo se estaba inflamando y ya no lo podía poner en el suelo; su brazo derecho presentaba un aspecto desastroso…. Le costó cerca de tres horas salir de la ribera del río Cambriles, pero sólo quedaban dos horas de sol y sabía que no llegaría al punto de partida. Sabía de la existencia de Aquilino y de su masada, pero también recordaba perfectamente su reputación y sus antecedentes… casi prefería marchar a pie por la senda de los Desviados y arriesgarse a llegar al punto de partida, pero en el punto de partida no habría nadie que lo pudiese trasladar al pueblo… aquella travesía estaba resultando un fracaso. Simón, tenía la certeza de que se acordaría de esta aventura, siempre.
Decidió arriesgarse y pedir ayuda a Aquilino…estaba más cerca, eso era suficiente. Cuando pudo ver las luces de la masada de Aquilino se alegró, pero también se sorprendió porque estaban todas encendidas. Se oían los cantos de una lechuza… se encaminó hacia la masada. Se paró en seco al escuchar un grito estridente, casi de súplica… todos sus músculos empezaron a temblar como asustados, su sangre se heló porque los gritos no cesaban, eran unos gritos más allá de lo humano….Simón puede que ya no fuese Simón cuando patéticamente y atenazado por el dolor se encaminó hacia la masada de Aquilino. Unas ovejas subían a toda prisa, mientras dos jóvenes excursionistas salían despavoridos del granero, estaban atemorizados…quizás aterrorizados, pero Simón no les hizo caso y continuó dirección al granero… parecía un autómata…el bastón que utilizaba como muleta crujía bajo su ímpetu. Aquilino había matado a parte de su rebaño; había escaldado a las aves de corral y empalado a las gallinas… al gallo le había cortado la cabeza, mientras su cuerpo escapada decapitado: el cerdo llevaba el hacha incrustada en su lomo y la gorrina gritaba enloquecida, dándose a las paredes de su corral…Había sangre por todas partes… Simón levantó la cabeza y observó como unas cabras estaban colgando del techo con la lengua fuera y los ojos inflamados… habían tripas, vísceras, lenguas, cabezas, patas de otros animales. Simón vomitó lo poco que había comido aquel día.
Vio a Aquilino como se disponía a destripar, mientras estaba colgado, a su célebre perro Marte… el animal lloraba, pero no podía escapar de aquella atadura… Aquilino, recibió un golpe que le desplomó, al cabo de poco estaba atado mientras el perro le ladraba impenitentemente. Simón se sentó con un teléfono en la mano mientras su frente recibía los lametones de Marte, pero Simón ya no recordaba cómo se llamaba el perro ni en qué día estaba.
El dolor del pecho le impedía respirar bien; su tobillo izquierdo se estaba inflamando y ya no lo podía poner en el suelo; su brazo derecho presentaba un aspecto desastroso…. Le costó cerca de tres horas salir de la ribera del río Cambriles, pero sólo quedaban dos horas de sol y sabía que no llegaría al punto de partida. Sabía de la existencia de Aquilino y de su masada, pero también recordaba perfectamente su reputación y sus antecedentes… casi prefería marchar a pie por la senda de los Desviados y arriesgarse a llegar al punto de partida, pero en el punto de partida no habría nadie que lo pudiese trasladar al pueblo… aquella travesía estaba resultando un fracaso. Simón, tenía la certeza de que se acordaría de esta aventura, siempre.
Decidió arriesgarse y pedir ayuda a Aquilino…estaba más cerca, eso era suficiente. Cuando pudo ver las luces de la masada de Aquilino se alegró, pero también se sorprendió porque estaban todas encendidas. Se oían los cantos de una lechuza… se encaminó hacia la masada. Se paró en seco al escuchar un grito estridente, casi de súplica… todos sus músculos empezaron a temblar como asustados, su sangre se heló porque los gritos no cesaban, eran unos gritos más allá de lo humano….Simón puede que ya no fuese Simón cuando patéticamente y atenazado por el dolor se encaminó hacia la masada de Aquilino. Unas ovejas subían a toda prisa, mientras dos jóvenes excursionistas salían despavoridos del granero, estaban atemorizados…quizás aterrorizados, pero Simón no les hizo caso y continuó dirección al granero… parecía un autómata…el bastón que utilizaba como muleta crujía bajo su ímpetu. Aquilino había matado a parte de su rebaño; había escaldado a las aves de corral y empalado a las gallinas… al gallo le había cortado la cabeza, mientras su cuerpo escapada decapitado: el cerdo llevaba el hacha incrustada en su lomo y la gorrina gritaba enloquecida, dándose a las paredes de su corral…Había sangre por todas partes… Simón levantó la cabeza y observó como unas cabras estaban colgando del techo con la lengua fuera y los ojos inflamados… habían tripas, vísceras, lenguas, cabezas, patas de otros animales. Simón vomitó lo poco que había comido aquel día.
Vio a Aquilino como se disponía a destripar, mientras estaba colgado, a su célebre perro Marte… el animal lloraba, pero no podía escapar de aquella atadura… Aquilino, recibió un golpe que le desplomó, al cabo de poco estaba atado mientras el perro le ladraba impenitentemente. Simón se sentó con un teléfono en la mano mientras su frente recibía los lametones de Marte, pero Simón ya no recordaba cómo se llamaba el perro ni en qué día estaba.
Aires rápidos
El viento de marzo sacudió aquellos primeros días de calor repentino y casi traidor. Nos encontramos con una primavera mal alimentada y desprotegida, por una especie de odio que hacía que despertase con fríos y supurantes vientos que nos encerraron en casa como si las habitaciones fuesen madrigueras.
Los cielos se volvieron, casi transformándose, de invierno y, entre los árboles, se podían ver de nuevo, a las escarchas que nunca se fueron…..aunque los calores nos quisiesen engañar.
Los cielos se volvieron, casi transformándose, de invierno y, entre los árboles, se podían ver de nuevo, a las escarchas que nunca se fueron…..aunque los calores nos quisiesen engañar.
La rana en la charca.
La rana de aquella charca saltaba de piedra en piedra, buscando los primeros rayos de sol de aquella mañana de Abril…. De vez en cuando hablaba su idioma y los pajarillos se congregaban a su alrededor como si entendiesen lo que ésta decía o como si se aglutinaran en busca de una asamblea para decidir a quien le tocaba el gobierno de la charca en aquel mes. Por esos días las flores se descaraban y los ríos bajaban caudalosos por las nieves que se derretían, pausadas y tranquilas. La rana dibujaba jeroglíficos con sus saltos imaginarios de piedra en piedra…los pajarillos la acompañaban y aquello siempre terminaba siendo una fiesta. Esos días la charca sería gobernada por todos…
Un estruendo de pasos resonaba muy cerca. Risas y chillidos… una piedra surcó el aire cayendo a plomo sobre la charca; después otra y otra más…La rana se escondió, gritando una especie de contraseña al aire; los pajarillos se incrustaron en los matorrales, entre las piedras, más allá de los juncos… Los niños del pueblo ya no tenían frío.
Un estruendo de pasos resonaba muy cerca. Risas y chillidos… una piedra surcó el aire cayendo a plomo sobre la charca; después otra y otra más…La rana se escondió, gritando una especie de contraseña al aire; los pajarillos se incrustaron en los matorrales, entre las piedras, más allá de los juncos… Los niños del pueblo ya no tenían frío.
Sueño
Durante aquellos días la fiebre por el trabajo se había transformado en obsesión; los ataques de sueño le impedían llevar una pauta de regularidad… Dormía y se despertaba para continuar con un trabajo que no podía terminar porque volvía a ser presa de un sueño que le atenazaba. Recordaba, entonces, las caras de los insomnes que lloraban de impotencia o de los comatosos irreversibles que, quizás no despertaban, por no ver el tiempo perdido…. Entonces se conformaba y luchaba por dormir trabajando y por trabajar durmiendo.
domingo, marzo 25, 2007
El camino de las letras.
Tristeza
Por una alegría, cortada
Por no entender el camino en la travesía
Gravedad o desenfado…
Tanto daba…
…por todo recriminaban
aunque ella no sabía nunca por qué..
cansada de luchar…
y de entenderlos a todos, esforzarse por ello
Los ojos pesaban
La sonrisa se volvía a la inversa
La piel se estiraba
La maldita oca callaba…
…no le salían las bromas…
ni aquellas por las que no la callaban,
lo más triste es que todavía entendía desde la comprensión
y la tristeza….
esta vez era por estar entretenida…
…batallando con rebeldía hacia una batalla
sin justificación, sin caricias…
…en donde sólo podía salir todo peor…
optaba por callar,
excusarse en dolores,
llorar entre sábanas
y sonreír a los demás.
Por una alegría, cortada
Por no entender el camino en la travesía
Gravedad o desenfado…
Tanto daba…
…por todo recriminaban
aunque ella no sabía nunca por qué..
cansada de luchar…
y de entenderlos a todos, esforzarse por ello
Los ojos pesaban
La sonrisa se volvía a la inversa
La piel se estiraba
La maldita oca callaba…
…no le salían las bromas…
ni aquellas por las que no la callaban,
lo más triste es que todavía entendía desde la comprensión
y la tristeza….
esta vez era por estar entretenida…
…batallando con rebeldía hacia una batalla
sin justificación, sin caricias…
…en donde sólo podía salir todo peor…
optaba por callar,
excusarse en dolores,
llorar entre sábanas
y sonreír a los demás.
Entre pensamientos.
De muertes y duendes
Si yo quisiera morir
ya habría apretado el botón de la muerte
un esbrirro de profunda agonía...
... me apresó hasta hacerme llorar, huir...
y lidiar con las caricias de la muerte para, jamás, desaparecer.
Una noche encontré a un duende errante que me miró hasta su latido final....
...si el duende resistía , ¿qué no podía hacer yo?.
La noche estalló
Donde se duermen las hadas, las del pensamiento
Cuando relamen al mirar el río…
…el de la plata
que forman las estrellas
en su camino hacia la luna.
Adiós y hasta mañana
Por un camino de piedras
Donde el polvo se hiela …
….bajo un sol calibrado
donde las piedras son brasas…….
…..entre los fríos y las escarchas,
entre el calor y la sequía…
Ayer viajamos hasta la zona caliente
De un sendero gris
Que cambiaba de color , cada segundo…
Cada minuto… en cada momento..
Desde el suspiro final.
Mi amigo no conocía el nombre de la tarde
Desconocía, también, su tranquilidad
Y el deseo comprimido…
…de la palabra libertad.
Así que se adentró, cansado y triste
Hacia una noche de invierno
Recorriendo pasadizos
Que le quemaron la mirada…
Sin parpadear y aliviado
encontró la mañana ,
encogida dentro de un sol…
mañana que daba paso a una tarde…
…ya no tan temida por mi amigo.
La esfera de aquella luna
Desprendía calor
A la espera de un frescor que…
Ni se podía soñar
Entre la aridez de los polos
Y el desierto de una selva…
Ni recordada.
Si yo quisiera morir
ya habría apretado el botón de la muerte
un esbrirro de profunda agonía...
... me apresó hasta hacerme llorar, huir...
y lidiar con las caricias de la muerte para, jamás, desaparecer.
Una noche encontré a un duende errante que me miró hasta su latido final....
...si el duende resistía , ¿qué no podía hacer yo?.
La noche estalló
Donde se duermen las hadas, las del pensamiento
Cuando relamen al mirar el río…
…el de la plata
que forman las estrellas
en su camino hacia la luna.
Adiós y hasta mañana
Por un camino de piedras
Donde el polvo se hiela …
….bajo un sol calibrado
donde las piedras son brasas…….
…..entre los fríos y las escarchas,
entre el calor y la sequía…
Ayer viajamos hasta la zona caliente
De un sendero gris
Que cambiaba de color , cada segundo…
Cada minuto… en cada momento..
Desde el suspiro final.
Mi amigo no conocía el nombre de la tarde
Desconocía, también, su tranquilidad
Y el deseo comprimido…
…de la palabra libertad.
Así que se adentró, cansado y triste
Hacia una noche de invierno
Recorriendo pasadizos
Que le quemaron la mirada…
Sin parpadear y aliviado
encontró la mañana ,
encogida dentro de un sol…
mañana que daba paso a una tarde…
…ya no tan temida por mi amigo.
La esfera de aquella luna
Desprendía calor
A la espera de un frescor que…
Ni se podía soñar
Entre la aridez de los polos
Y el desierto de una selva…
Ni recordada.
Obsesiones y sueño.
Durante aquellos días la fiebre por el trabajo se había transformado en obsesión; los ataques de sueño le impedían llevar una pauta de regularidad… Dormía y se despertaba para continuar con un trabajo que no podía terminar porque volvía a ser presa de un sueño que le atenazaba. Recordaba, entonces, las caras de los insomnes que lloraban de impotencia o de los comatosos irreversibles que, quizás no despertaban, por no ver el tiempo perdido…. Entonces se conformaba y luchaba por dormir trabajando y por trabajar durmiendo.
Los de la charca.
La rana de aquella charca saltaba de piedra en piedra, buscando los primeros rayos de sol de aquella mañana de Abril…. De vez en cuando hablaba su idioma y los pajarillos se congregaban a su alrededor como si entendiesen lo que ésta decía o como si se aglutinaran en busca de una asamblea para decidir a quien le tocaba el gobierno de la charca en aquel mes. Por esos días las flores se descaraban y los ríos bajaban caudalosos por las nieves que se derretían, pausadas y tranquilas. La rana dibujaba jeroglíficos con sus saltos imaginarios de piedra en piedra…los pajarillos la acompañaban y aquello siempre terminaba siendo una fiesta. Esos días la charca sería gobernada por todos…
Un estruendo de pasos resonaba muy cerca. Risas y chillidos… una piedra surcó el aire cayendo a plomo sobre la charca; después otra y otra más…La rana se escondió, gritando una especie de contraseña al aire; los pajarillos se incrustaron en los matorrales, entre las piedras, más allá de los juncos… Los niños del pueblo ya no tenían frío.
Un estruendo de pasos resonaba muy cerca. Risas y chillidos… una piedra surcó el aire cayendo a plomo sobre la charca; después otra y otra más…La rana se escondió, gritando una especie de contraseña al aire; los pajarillos se incrustaron en los matorrales, entre las piedras, más allá de los juncos… Los niños del pueblo ya no tenían frío.
Engaños en marzo.
El viento de marzo sacudió aquellos primeros días de calor repentino y casi traidor. Nos encontramos con una primavera mal alimentada y desprotegida, por una especie de odio que hacía que despertase con fríos y supurantes vientos que nos encerraron en casa como si las habitaciones fuesen madrigueras.
Los cielos se volvieron, casi transformándose, de invierno y, entre los árboles, se podían ver de nuevo, a las escarchas que nunca se fueron…..aunque los calores nos quisiesen engañar.
Los cielos se volvieron, casi transformándose, de invierno y, entre los árboles, se podían ver de nuevo, a las escarchas que nunca se fueron…..aunque los calores nos quisiesen engañar.
Simón.
El accidente tuvo lugar en el camino que comunicaba el molino harinero, movido por las aguas del río Cambriles, y la masía de la familia del Tío Aquilino. Simón resbaló y cayó, arrastrándose por un terraplén. Se despertó al cabo de un rato; lo supo porque una corteza de olmo que se disponía a ser arrastrada por el agua, cuando abrió los ojos estaba detenida mucho más abajo, rodeada de ramas, hojarasca…Se levantó se quitó el barro de los pantalones y de los brazos y se sentó intentando averiguar qué parte del cuerpo le dolía menos… un sabor dulzón, pero a la vez salado, notaba entre los labios, el golpe de la frente se quejaba supurando sangre.
El dolor del pecho le impedía respirar bien; su tobillo izquierdo se estaba inflamando y ya no lo podía poner en el suelo; su brazo derecho presentaba un aspecto desastroso…. Le costó cerca de tres horas salir de la ribera del río Cambriles, pero sólo quedaban dos horas de sol y sabía que no llegaría al punto de partida. Sabía de la existencia de Aquilino y de su masada, pero también recordaba perfectamente su reputación y sus antecedentes… casi prefería marchar a pie por la senda de los Desviados y arriesgarse a llegar al punto de partida, pero en el punto de partida no habría nadie que lo pudiese trasladar al pueblo… aquella travesía estaba resultando un fracaso. Simón, tenía la certeza de que se acordaría de esta aventura, siempre.
Decidió arriesgarse y pedir ayuda a Aquilino…estaba más cerca, eso era suficiente. Cuando pudo ver las luces de la masada de Aquilino se alegró, pero también se sorprendió porque estaban todas encendidas. Se oían los cantos de una lechuza… se encaminó hacia la masada. Se paró en seco al escuchar un grito estridente, casi de súplica… todos sus músculos empezaron a temblar como asustados, su sangre se heló porque los gritos no cesaban, eran unos gritos más allá de lo humano….Simón puede que ya no fuese Simón cuando patéticamente y atenazado por el dolor se encaminó hacia la masada de Aquilino. Unas ovejas subían a toda prisa, mientras dos jóvenes excursionistas salían despavoridos del granero, estaban atemorizados…quizás aterrorizados, pero Simón no les hizo caso y continuó dirección al granero… parecía un autómata…el bastón que utilizaba como muleta crujía bajo su ímpetu. Aquilino había matado a parte de su rebaño; había escaldado a las aves de corral y empalado a las gallinas… al gallo le había cortado la cabeza, mientras su cuerpo escapada decapitado: el cerdo llevaba el hacha incrustada en su lomo y la gorrina gritaba enloquecida, dándose a las paredes de su corral…Había sangre por todas partes… Simón levantó la cabeza y observó como unas cabras estaban colgando del techo con la lengua fuera y los ojos inflamados… habían tripas, vísceras, lenguas, cabezas, patas de otros animales. Simón vomitó lo poco que había comido aquel día.
Vio a Aquilino como se disponía a destripar, mientras estaba colgado, a su célebre perro Marte… el animal lloraba, pero no podía escapar de aquella atadura… Aquilino, recibió un golpe que le desplomó, al cabo de poco estaba atado mientras el perro le ladraba impenitentemente. Simón se sentó con un teléfono en la mano mientras su frente recibía los lametones de Marte, pero Simón ya no recordaba cómo se llamaba el perro ni en qué día estaba.
El dolor del pecho le impedía respirar bien; su tobillo izquierdo se estaba inflamando y ya no lo podía poner en el suelo; su brazo derecho presentaba un aspecto desastroso…. Le costó cerca de tres horas salir de la ribera del río Cambriles, pero sólo quedaban dos horas de sol y sabía que no llegaría al punto de partida. Sabía de la existencia de Aquilino y de su masada, pero también recordaba perfectamente su reputación y sus antecedentes… casi prefería marchar a pie por la senda de los Desviados y arriesgarse a llegar al punto de partida, pero en el punto de partida no habría nadie que lo pudiese trasladar al pueblo… aquella travesía estaba resultando un fracaso. Simón, tenía la certeza de que se acordaría de esta aventura, siempre.
Decidió arriesgarse y pedir ayuda a Aquilino…estaba más cerca, eso era suficiente. Cuando pudo ver las luces de la masada de Aquilino se alegró, pero también se sorprendió porque estaban todas encendidas. Se oían los cantos de una lechuza… se encaminó hacia la masada. Se paró en seco al escuchar un grito estridente, casi de súplica… todos sus músculos empezaron a temblar como asustados, su sangre se heló porque los gritos no cesaban, eran unos gritos más allá de lo humano….Simón puede que ya no fuese Simón cuando patéticamente y atenazado por el dolor se encaminó hacia la masada de Aquilino. Unas ovejas subían a toda prisa, mientras dos jóvenes excursionistas salían despavoridos del granero, estaban atemorizados…quizás aterrorizados, pero Simón no les hizo caso y continuó dirección al granero… parecía un autómata…el bastón que utilizaba como muleta crujía bajo su ímpetu. Aquilino había matado a parte de su rebaño; había escaldado a las aves de corral y empalado a las gallinas… al gallo le había cortado la cabeza, mientras su cuerpo escapada decapitado: el cerdo llevaba el hacha incrustada en su lomo y la gorrina gritaba enloquecida, dándose a las paredes de su corral…Había sangre por todas partes… Simón levantó la cabeza y observó como unas cabras estaban colgando del techo con la lengua fuera y los ojos inflamados… habían tripas, vísceras, lenguas, cabezas, patas de otros animales. Simón vomitó lo poco que había comido aquel día.
Vio a Aquilino como se disponía a destripar, mientras estaba colgado, a su célebre perro Marte… el animal lloraba, pero no podía escapar de aquella atadura… Aquilino, recibió un golpe que le desplomó, al cabo de poco estaba atado mientras el perro le ladraba impenitentemente. Simón se sentó con un teléfono en la mano mientras su frente recibía los lametones de Marte, pero Simón ya no recordaba cómo se llamaba el perro ni en qué día estaba.
El perro que descansaba.
El perro estaba descansando y resoplando como si hiciese horas extra. Simón se levantó de la hamaca, donde leía, poniéndose a dibujar, en el aire, figuras excéntricas que lo estiraban… de vez en cuando volvía la mirada hacia el descanso, sin complejos, de su perro. Antes de ponerse a leer de nuevo, Simón, cerró los ojos en un ejercicio de memoria , al menos debía intentar recordar la trama del libro para no perderse de nuevo y tener que empezar de cero. Simón, desde el accidente sufría inmensas lagunas en la memoria que él denominaba lagos… se hizo con un perro para que le ayudase a no perderse, a ubicarse, a encontrarse, a saber quién era… pero para recordar el nombre del can no tuvo otro remedio que ponerle de nombre aquello que era una prolongación de Simón. Así, con estos precedentes, el perro se llamaba Pedro….
jueves, marzo 22, 2007
De muertes y duendes.
Si yo quisiera morir
ya habría apretado el boton de la muerte
un esbrirro de profunda agonía...
... me apresó hasta hacerme llorar, huir...
y lidiar con las caricias de la muerte para, jamás, desaparecer.
Una noche encontré a un duende errante que me miró hasta su latido final....
...si el duende resistía , ¿qué no podía hacer yo?.
ya habría apretado el boton de la muerte
un esbrirro de profunda agonía...
... me apresó hasta hacerme llorar, huir...
y lidiar con las caricias de la muerte para, jamás, desaparecer.
Una noche encontré a un duende errante que me miró hasta su latido final....
...si el duende resistía , ¿qué no podía hacer yo?.
Otro compositor.
Aquel escritor, mientras caminaba, componía sus mejores historias. Tanto es así que se convirtió en un obseso del paso a paso: caminaba por asfalto para compone párrafos directos, crudos, ásperos…se encaminaba hacia caminos para contener historias y mantener a sus protagonistas atados por la moderación; se iba al monte, entre la soledad del aire, para escribir poemas silenciosos, relatos con palabras paralelas,caminos dentro de la expresión escrita, acuarelas de colores, besos de agua, escalofríos de viento, miradas dentro de la nada….
Todo, en fin, eran palabras que nombraban, hablaban y decían algo tan importante como el olvido.
Todo, en fin, eran palabras que nombraban, hablaban y decían algo tan importante como el olvido.
Instrumente en donde poder escribir.
La libreta estaba sobre la mesa, allí quieta y aparente esperando ser abierta para observarse en ella un desconocido aire de destreza descriptiva en relatos, cuentos y algún poema. La libreta empezaba a respirar con su latido, cuando una mano se acercaba a ella abriéndola, acariciándola con un lápiz o con la tinta que se deslizaba entre un papel secundario. La libreta estaba siempre dispuesta, sabía que su misión era rellenarse; en este caso de letras, palabras, oraciones, párrafos, relatos, cuentos, historias…emociones, alegrías, tristezas, conmociones, vacíos, demoras…. La libreta esperaba conseguir estirar sus días, así prolongaba su placer desde la emoción de aquella mano que descifraba emociones dibujando su propio tiempo, aquel contenido en tres tiempos.
Animal de muchos pies.
Aquella senda era estrecha y silenciosa como un gusano de interminables piernas, pies y zapatos. ¿Habéis escuchado alguna vez el deambular de un gusano?, ¿Adivináis cuál es el susurro de sus pasos?... seguro que no podéis. Hoy por hoy es imposible poder respirar algo parecido al paso de un largo y estirado gusano… así que el colectivo humano tuvo la necesidad de inventar algo parecido al silencio y darle nombre.
Sobrevivir.
Marta o estaba sonriendo o estaba triste…Marta cuando podía sonreír se esforzaba en rodearse de bromas, sonrisas, sornas… sabía que, en cualquier momento, aquella magia podía desaparecer, sin aviso y a traición. Muchos días estaba cansada de aquella especie de lucha, pero después de una buena infusión mirando el sol y a los juegos con nubes de colores, pensaba que todo, absolutamente todo, valía la pena. Entonces recordaba las pastillas, las cuchillas, los golpes contra las paredes, la obsesión por romper cristales y espejos… Después la sangre, la cabeza abotargada, el dolor, las náuseas, l rechazo a la comida, la sed convulsiva… el deseo, impetuoso y febril, por dormirse profundamente y sólo despertar si valía la pena vivir. Marta llevaba muchos años así… con todo, siempre despertaba viendo un amanecer tan diferente como mágico.
Juegos.
El calendario podía comenzar a decir otra cosa, pero aquellos estaban siendo días muy fríos Irene miraba la calle desde los cristales del balcón, con aquel temporal no había quien pudiese jugar en las calles del pueblo, todos los días abiertas a sus andanzas, correrías y pensamientos exentos de malicia, pero repletos de una sutil vitalidad que necesitaban proyectar a los demás. Entonces del balcón de la casa de enfrente surgió lo que ya llevaba diez minutos que esperaba… tres puntazos de luz como un SOS y una cara, la de su inseparable amigo Carlos, que también añoraba los juegos de calle en aquel día frío y extraño… primer día de primavera que se tensaba, para prolongarse, con la escarcha de un invierno que parecía no haber pasado. Aún con eso Irene y Carlos establecieron su particular juego que recordarían, en adelante, cuando se fuesen sucediendo los inviernos, las primaveras y el anhelo del estío con el otoño más cálido.
Perros.
Aquel perro, aparentemente triste, había sido rescatado de una muerte segura… Marcos se compadeció de él y lo recogió de aquella granja de pollos con muchos perros que ladraban ante intrusos, desconocidos y semidesconocidos. El calor del día del rescate era primaveral, casi de verano y los perros, muchos, miraban a Marcos con la lengua fuera casi rozando el polvo amarillo de la parte trasera de la Masía. Marcos se compadeció y les miró a los ojos… había cierta tristeza y mucha más desesperación. Llenó los cuencos de agua y, abriendo la mochilla, extrajo las barritas energéticas y la comida del almuerzo que le había sobrado….los perros lo devoraron con una saciedad casi incontrolable, acabaron y volvieron a beber. Después se sentaron mirando a Marcos y lamiéndose el hocico con verdadera gratitud, ahora los ojos sonreían, casi en un atisbo de carcajada. Marcos les acarició la cabeza… todos mostraron de alguna manera su gratitud… en eso llegó Alfredo, el dueño, ofreciendo una cerveza a Marcos, mientras argumentaba que aquellos eran unos buenos perros para la vigilar la casa. Marcos se bebió la cerveza pausadamente… pensando.
Cuando ya estaba en el camino , se paró y volvió sobre sus pasos; había una cosa que Alfredo valoraba más que el alardear de sus perros… el dinero y la nueva escopeta para defenderse de posibles ladrones… ¿con un arma así y unos cuantos billetes quien quería a tres perros desvalidos y desnutridos?. …
Marcos que se había comprado una Masía y que necesitaba buenos vigilantes
Cuando ya estaba en el camino , se paró y volvió sobre sus pasos; había una cosa que Alfredo valoraba más que el alardear de sus perros… el dinero y la nueva escopeta para defenderse de posibles ladrones… ¿con un arma así y unos cuantos billetes quien quería a tres perros desvalidos y desnutridos?. …
Marcos que se había comprado una Masía y que necesitaba buenos vigilantes
viernes, marzo 16, 2007
Historias de vencidos.
El niño miraba a su abuelo mientras andaban camino del azud en aquella tierra al sur del bosque quemado a trozos y a trazos. Tomás había levantado la mirada por tercera vez, su abuelo le acariciaba la mano…su calor casi adormecía sus pasos y el respeto infantil le impedía ser el extrovertido Tomás de todos lo días. La noche antes, como de costumbre y más en verano, el chaval solía jugar a ser invisible, por toda la casa, mientras los mayores proseguían sus tareas… algunas de ellas de entretenimiento. Tomás no lo sabía, pero la mayoría de los días sus familiares le notaban… y por muchos detalles. Su sombra, su olor, su sudor delatándose como huellas de los pies; la arena de la playa ,que solía dejar en el suelo, desprendiéndose de sus dorados cabellos o del espacio entre los dedos; sus sonidos al intentar aplacar un arranque de tos o unas risas ante alguna ocurrencia de los mayores.
Tomás no sabía que los mayores estaban, también, jugando con él… tardaría mucho en ir descubriéndolo conforme se alargaban las veladas y conforme iban creciendo los deseos y necesidades de ser libre.
Aquella noche, el abuelo, mostró su tristeza porque al día siguiente se cumplía un aniversario…¿cómo podía el abuelo sentir dolor ante un aniversario? …. Entonces surgió una palabra que ponía nombre a aquellas imágenes que su abuela apagaba, guerra. Tomás, aún en su inocencia, pensó que aquello era tan importante como serio y escuchó atentamente como queriendo encontrar un por qué que no surgía…
La mañana siguiente se levantó intrigado.. su abuelo le despertó ,le ayudó con el desayuno y con una sonrisa le preguntó a dónde quería ir a andar aquel día de mediados de julio.. sabía lo que sentía Tomás y le acarició la cabeza como si, con ello, pudiese disipar las preocupaciones, los miedos…
Poco más allá del punto de partida Tomás logró despegar sus labios para preguntar qué era ser un vencido. Una sonrisa se dibujó con los labios del abuelo que se sentó en el banco, junto a un olmo… estaba en lo cierto ,la noche anterior, el sudor dibujado en las baldosas era el de su hijo.
Tomás no sabía que los mayores estaban, también, jugando con él… tardaría mucho en ir descubriéndolo conforme se alargaban las veladas y conforme iban creciendo los deseos y necesidades de ser libre.
Aquella noche, el abuelo, mostró su tristeza porque al día siguiente se cumplía un aniversario…¿cómo podía el abuelo sentir dolor ante un aniversario? …. Entonces surgió una palabra que ponía nombre a aquellas imágenes que su abuela apagaba, guerra. Tomás, aún en su inocencia, pensó que aquello era tan importante como serio y escuchó atentamente como queriendo encontrar un por qué que no surgía…
La mañana siguiente se levantó intrigado.. su abuelo le despertó ,le ayudó con el desayuno y con una sonrisa le preguntó a dónde quería ir a andar aquel día de mediados de julio.. sabía lo que sentía Tomás y le acarició la cabeza como si, con ello, pudiese disipar las preocupaciones, los miedos…
Poco más allá del punto de partida Tomás logró despegar sus labios para preguntar qué era ser un vencido. Una sonrisa se dibujó con los labios del abuelo que se sentó en el banco, junto a un olmo… estaba en lo cierto ,la noche anterior, el sudor dibujado en las baldosas era el de su hijo.
jueves, marzo 15, 2007
En poques paraules.
La literatura té molts gèneres i molts móns arrere cada gènere. Els contes, relats, narracions curtes tenen una personalitat pròpia i ferma a la que ens intentarem apropar. Des d´ Hongria ens aplega la ploma d´ István Örkény amb Cuentos de un minuto. Aquest escriptor va reflexar la seva vida—molt moguda- en aquest recull de contes molt breu i contundents amb un humor negre, amb l´ absurd i la tragèdia.
El llibre El rencor de los bufones de Pablo Manzano és un relat de relats ,on tres narradors es riuen de les seves misèries on l´ enrenou de viatges, trencaments, el passat, l´ amor, l´ amistat es barregen per a conformar unes narracions molt originals.
Ens apropem , ara, a Antón Castro, escriptor de Golpes de mar de Destino que son uns relats amb molta personalitat i amb el denominador comú d´ estar ubicats en un mateix indret geogràfic...pareix que l´ autor vulgui presentar-nos un món molt íntim i particular....són contalles curtes de llegenda, mites, misteris, conflictes...però, tots dotats del retall, ben particular, de ésser molt humans. Antón Castro, coordinador del suplement Artes y Letras del diari Heraldo de Aragón. Les seves narracions creatives haurien d´ ésser tingudes en compte.
Acabem amb un mestre de mestres , un dels millors literats amb llengua castellana: contundent, clar i, ala vegada , amb un rerafons molt sensible...imprescindible llegir quelcom d´ ell. Els presentem Viejas historias y cuentos completos que publica editorial Menoscuarto. La ploma que va escriure La sombra del ciprés es alargada recull en aquest llibre totes les seves narracions més curtes. Imprescindible.
El llibre El rencor de los bufones de Pablo Manzano és un relat de relats ,on tres narradors es riuen de les seves misèries on l´ enrenou de viatges, trencaments, el passat, l´ amor, l´ amistat es barregen per a conformar unes narracions molt originals.
Ens apropem , ara, a Antón Castro, escriptor de Golpes de mar de Destino que son uns relats amb molta personalitat i amb el denominador comú d´ estar ubicats en un mateix indret geogràfic...pareix que l´ autor vulgui presentar-nos un món molt íntim i particular....són contalles curtes de llegenda, mites, misteris, conflictes...però, tots dotats del retall, ben particular, de ésser molt humans. Antón Castro, coordinador del suplement Artes y Letras del diari Heraldo de Aragón. Les seves narracions creatives haurien d´ ésser tingudes en compte.
Acabem amb un mestre de mestres , un dels millors literats amb llengua castellana: contundent, clar i, ala vegada , amb un rerafons molt sensible...imprescindible llegir quelcom d´ ell. Els presentem Viejas historias y cuentos completos que publica editorial Menoscuarto. La ploma que va escriure La sombra del ciprés es alargada recull en aquest llibre totes les seves narracions més curtes. Imprescindible.
Caminant.
L´ Illa banyada per l´ Índic, Nova Zelanda, s´ ens obri amb atractives i alternatives propostes que acaben oferint tot un ventall de fenòmens naturals dins un país, avui, encara molt desconegut, però ple de sorpreses... una arrera l´ altra on tots aquells que siguin amants de la natura trobaren un bon carmel com si fossin llaminers. Els de Caminar han dividit el viatge, jornada a jornada, oferint-nos etapes i propostes plenes.
Les marxes senderistes s´ han convertit en tot un eix per a Caminar; per exemple en aquest número ens presenten la Marxa Senderista Escornabueyes que organitza el Club de Senderisme Horcajuelo que en aquesta marxa han trobat l´ activitat més important del calendari anual que consisteix amb 24 quilòmetres realitzats de manera circular des de la localitat d´ Ambel a la província d´ Osca.
Caminar s´ apropa a un sender, aquesta vegada al GR 36 que és com es defineix al sender Ibèric de Soria...ací, seguint les passes dels de Prames, ens “perdem” un poc per aquest sender que passa per molts llocs on les torres de guaita formen part del paisatge físic i estratègic. Aquesta proposta té molta força, però encara més caràcter...sobretot perquè ens mostra totes les cares més desconegudes.
Front a Santander es pot contemplar una de les millors imatges amb un litoral que desprèn una enigmàtica sintonia amb allò més bonic...tot plegat es conegut com la plataforma de La Arnía.
Hi ha regions que tenen recurrents racons com amagats. Es tracta, per exemple, de Sierra Espuña una mena de santuari natural a la regió de Múrcia on la seva repoblació( a partir de 1891) encara es mira , avui, com un referent. Caminar ens ofereix, amés, dues caminades més que tenen a veure amb Múrcia: una del la Vall de Leira a Collado Mangueta i l´ altra és fer la senda de "las Alquerías".
Hem començat a una illa i ens trobem, ara i en aquest punt del trajecte Caminar, a l´ illa La Graciosa, envoltada per aigües de l´ Atlàntic i on el volcà de “las Agujas” és un dels atractius per excel•lència.
I a la fi apleguem a Aínsa que té al nord els majestuosos Pirineus i al sud tot una aplanada superfície on es contempla la terra del Somontano. Aínsa és terra de vall que s´ha convertit amb la capital del Sobrarbe. Anem amb Caminar pels carrers d´aquesta localitat per la plaça major per temples sagrats com l´ Església, la cripta, el castell i el claustre i des d´ on surten caminades plenes de vida ,com per exemple la que ens duu cap a Buil.
Les marxes senderistes s´ han convertit en tot un eix per a Caminar; per exemple en aquest número ens presenten la Marxa Senderista Escornabueyes que organitza el Club de Senderisme Horcajuelo que en aquesta marxa han trobat l´ activitat més important del calendari anual que consisteix amb 24 quilòmetres realitzats de manera circular des de la localitat d´ Ambel a la província d´ Osca.
Caminar s´ apropa a un sender, aquesta vegada al GR 36 que és com es defineix al sender Ibèric de Soria...ací, seguint les passes dels de Prames, ens “perdem” un poc per aquest sender que passa per molts llocs on les torres de guaita formen part del paisatge físic i estratègic. Aquesta proposta té molta força, però encara més caràcter...sobretot perquè ens mostra totes les cares més desconegudes.
Front a Santander es pot contemplar una de les millors imatges amb un litoral que desprèn una enigmàtica sintonia amb allò més bonic...tot plegat es conegut com la plataforma de La Arnía.
Hi ha regions que tenen recurrents racons com amagats. Es tracta, per exemple, de Sierra Espuña una mena de santuari natural a la regió de Múrcia on la seva repoblació( a partir de 1891) encara es mira , avui, com un referent. Caminar ens ofereix, amés, dues caminades més que tenen a veure amb Múrcia: una del la Vall de Leira a Collado Mangueta i l´ altra és fer la senda de "las Alquerías".
Hem començat a una illa i ens trobem, ara i en aquest punt del trajecte Caminar, a l´ illa La Graciosa, envoltada per aigües de l´ Atlàntic i on el volcà de “las Agujas” és un dels atractius per excel•lència.
I a la fi apleguem a Aínsa que té al nord els majestuosos Pirineus i al sud tot una aplanada superfície on es contempla la terra del Somontano. Aínsa és terra de vall que s´ha convertit amb la capital del Sobrarbe. Anem amb Caminar pels carrers d´aquesta localitat per la plaça major per temples sagrats com l´ Església, la cripta, el castell i el claustre i des d´ on surten caminades plenes de vida ,com per exemple la que ens duu cap a Buil.
Bona literatura.
Des de la intriga.
La intriga sempre ha sigut un punt de sortida per a la motivació de molts escriptors i escriptores. És un món dins d´un altre món ... i el lector de literatura d´ intriga és un lector molt particular... dels que acaben llegint els llibres, històries e intrigues en tres i no res. Vos fiquem, avui, uns exemples: El crimen de los Monegros de David López que s´ha fet amb el XXII Premi de Jaén. La trama ens conta com un poble de la comarca dels Monegros de l´ Aragó és assassinada , dins dels últims dies de la dictadura de Franco.. El crim amaga molts embolics i s´ amaga arrere una complexa trama. Un molt bon llibre des de Mondatori edicions.
De Bruce Alexander ens aplega Asesinato en Grub Street un llibre que edita Edhasa . Ací el protagonista és John Fielding un llegendari jutge del misteriós Londres del segle XVIII que té la capacitat de reconèixer a més de 3000 delinqüents per la veu, la seva flaire... Fielding investiga els diferents crims que li apleguen al jutjat. En aquesta nova novel-la Asesinato en Grub Street ; el jutge amb el seu ajudant J Proctor(un ex.delinquent) , intenta resoldre l´ assassinat d´un editor, de la seva família i dels seus ajudants. D´ entrada el principal sospitós és un poeta que va discutir amb l´ editor i que, amés, va ésser trobat al lloc del magnicidi.
Les trames d´ intriga psicològica també són un atractiu : Retazos de un bastardo d´ Óscar Nóbregas és un bon exemple. Ací la desaparició d´un pintor i de l´ enigmàtic llenç amb el que treballa és el misteri a resoldre. Misteri envoltat de retalls psicològics que s´ amagen a l´ arrere del llenç. Dins el llibres descobrim l´ estranya personalitat d´un artista surrealista.
La intriga sempre ha sigut un punt de sortida per a la motivació de molts escriptors i escriptores. És un món dins d´un altre món ... i el lector de literatura d´ intriga és un lector molt particular... dels que acaben llegint els llibres, històries e intrigues en tres i no res. Vos fiquem, avui, uns exemples: El crimen de los Monegros de David López que s´ha fet amb el XXII Premi de Jaén. La trama ens conta com un poble de la comarca dels Monegros de l´ Aragó és assassinada , dins dels últims dies de la dictadura de Franco.. El crim amaga molts embolics i s´ amaga arrere una complexa trama. Un molt bon llibre des de Mondatori edicions.
De Bruce Alexander ens aplega Asesinato en Grub Street un llibre que edita Edhasa . Ací el protagonista és John Fielding un llegendari jutge del misteriós Londres del segle XVIII que té la capacitat de reconèixer a més de 3000 delinqüents per la veu, la seva flaire... Fielding investiga els diferents crims que li apleguen al jutjat. En aquesta nova novel-la Asesinato en Grub Street ; el jutge amb el seu ajudant J Proctor(un ex.delinquent) , intenta resoldre l´ assassinat d´un editor, de la seva família i dels seus ajudants. D´ entrada el principal sospitós és un poeta que va discutir amb l´ editor i que, amés, va ésser trobat al lloc del magnicidi.
Les trames d´ intriga psicològica també són un atractiu : Retazos de un bastardo d´ Óscar Nóbregas és un bon exemple. Ací la desaparició d´un pintor i de l´ enigmàtic llenç amb el que treballa és el misteri a resoldre. Misteri envoltat de retalls psicològics que s´ amagen a l´ arrere del llenç. Dins el llibres descobrim l´ estranya personalitat d´un artista surrealista.
Cinema per a veure a casa.
Sempre apeteix i va bé veure alguna que altra bona pel•lícula. Aquí vos hem fet una selecció que, esperem, sigui del vostre gust. Ja fa un bon temps que es porten les pelis que naixen des de la unió de diferents històries i trames. El film Nueve vidas té a veure amb el dia a dia , amb la família, amb l´ amor, la mort, els desenganys amorosos, les malalties....Tot queda encerclat dins les contalles de diferents dones. Les intèrprets són, totes, de primera fila: Glenn Close, Holly Hunter, Kathy Baker i Amy Brennwman. El director és el colombià Rodrigo Garcia (fill del premi Nobel literari Gabriel Garcia Márquez) al que pareix que li agraden les contalles cinematogràfiques de poca durada. Això es pot entendre en remirar la seva filmografia: Cosas que diria con solo mirarla i Ten Tiny Love Stories
El intruso és un drama protagonitzat per l´ últim James Bond, Daniel Craig, que està inspirat amb el llibre Amor perdurable. És una peli que pot aplegar a sorprendre i a agradar quan un necessita quelcom més que entretindre a les seves neurones.
Està dirigida per Roger Michel que ja ha realitzat films com: Notting Hill, Venus o The Morther ,també amb Craig com a protagonista.
Anem ara amb un film de diferents històries i realitzat amb diferents directors. Persones al límit i que viuen situacions més que desesperades. Els protagonistes van des d´ una especialista amb “puré” de pataca a un “enano” enamorat o a una adolescent( com si fos Lolita ) que sedueix a un home. El film s´ anomena Almas perdidas i el repartiment és, també, de luxe: Josh Hartnett, Daryl Hannah, Michael Gambon y JamesGandolfini...entre molts d´ altres. Tots estan molt bé i ofereixen unes més que consumades interpretacions.
El film està produït per Thomas Bannister ,arreplegant curtes històries filmades. Un treball que mereix, i molt, que el puguem gaudir.
El intruso és un drama protagonitzat per l´ últim James Bond, Daniel Craig, que està inspirat amb el llibre Amor perdurable. És una peli que pot aplegar a sorprendre i a agradar quan un necessita quelcom més que entretindre a les seves neurones.
Està dirigida per Roger Michel que ja ha realitzat films com: Notting Hill, Venus o The Morther ,també amb Craig com a protagonista.
Anem ara amb un film de diferents històries i realitzat amb diferents directors. Persones al límit i que viuen situacions més que desesperades. Els protagonistes van des d´ una especialista amb “puré” de pataca a un “enano” enamorat o a una adolescent( com si fos Lolita ) que sedueix a un home. El film s´ anomena Almas perdidas i el repartiment és, també, de luxe: Josh Hartnett, Daryl Hannah, Michael Gambon y JamesGandolfini...entre molts d´ altres. Tots estan molt bé i ofereixen unes més que consumades interpretacions.
El film està produït per Thomas Bannister ,arreplegant curtes històries filmades. Un treball que mereix, i molt, que el puguem gaudir.
martes, marzo 13, 2007
Consciència i compromís... fotograma a fotograma.
De cinema de i per al compromís n’hi ha i no poc. En aquests temps contemporanis podem trobar films com: Grita libertad o la denúncia del règim apparheit ens pot fer entendre la problemàtica que afectà durant moltes, moltes dècades a Sudàfrica...aquest film ja té un grapat d´ anys , però segueix sent un compromís ferm al davant de la lluita per la justícia plena; un altre film de fa molts anys és El crimen de Cuenca de Pilar Miró que també ficà en evidència la justícia practicada per la dictadura colpista de Franco....del cinema de fa només unes dècades destacaria, també, Todos los hombres del presidente amb Robert Redford i Dustin Hoffman...clar que n’hi ha més de cinema de compromís Brubaker, En el nombre del padre, La caja de música o qualsevol sota la mirada de Ken Loach....el tema no està esgotat , així que podem anar parlant...poc a poc...Aquest tema dona per a molt.
De cinema d´ ara podem arrimar-mos a títols com El Jardinero fiel; El Señor de la guerra, Syriana... Diamantes de sangre, Los lunes al sol, Te doy mis ojos; Hotel Rwuanda...o una de les molt agradables sorpreses de darrera hora: Invisibles on Javier Bardem ha sigut el motor d´aquest projecte on la direcció és de diversos directors. Javier Bardem per tal de portar el projecte a bon port es va recolzar amb Metges Sense Fronteres. Els realitzadors que van intervindre amb el rodatge han sigut: Isabel Coixet, Mariano Barroso, Javier Corcuera, Fernando León de Aranoa i Wim Wenders. La cinta està composta per dos pelis de ficció y tres documentals. Fotograma a fotograma es viatja per l´Àfrica més dura i més aspra: República Centrafricana, Uganda, República Democràtica del Congo...també es creua l´Atlàntic per apropar-se a la realitat, social i plena de violència, de Colòmbia. Pel que fa als països africans aquests desfilen, pel film, amb problemes com. L´ enfermetat del “chagas” i de la son; els Night Commuters d´Uganda o les agresions sexuals...
Regirant per la nostra memòria i per la nostra documentació trobem, també, uns exemples de cinema , denúncia i consciència apropant-se a la realitat que expressà, en un temps, el cinema “made in Itàlia”. Ficarem uns exemples del realisme més social amb un excel•lents directors, uns memorables guions i unes interpretacions memorables.
Roma, ciudad abierta de Rosellini.; El ladrón de bicicletas de Vittorio de Sica;La tierra tiembla de Visconti;El limpia botas de Sica y Zavattini.......
De cinema d´ ara podem arrimar-mos a títols com El Jardinero fiel; El Señor de la guerra, Syriana... Diamantes de sangre, Los lunes al sol, Te doy mis ojos; Hotel Rwuanda...o una de les molt agradables sorpreses de darrera hora: Invisibles on Javier Bardem ha sigut el motor d´aquest projecte on la direcció és de diversos directors. Javier Bardem per tal de portar el projecte a bon port es va recolzar amb Metges Sense Fronteres. Els realitzadors que van intervindre amb el rodatge han sigut: Isabel Coixet, Mariano Barroso, Javier Corcuera, Fernando León de Aranoa i Wim Wenders. La cinta està composta per dos pelis de ficció y tres documentals. Fotograma a fotograma es viatja per l´Àfrica més dura i més aspra: República Centrafricana, Uganda, República Democràtica del Congo...també es creua l´Atlàntic per apropar-se a la realitat, social i plena de violència, de Colòmbia. Pel que fa als països africans aquests desfilen, pel film, amb problemes com. L´ enfermetat del “chagas” i de la son; els Night Commuters d´Uganda o les agresions sexuals...
Regirant per la nostra memòria i per la nostra documentació trobem, també, uns exemples de cinema , denúncia i consciència apropant-se a la realitat que expressà, en un temps, el cinema “made in Itàlia”. Ficarem uns exemples del realisme més social amb un excel•lents directors, uns memorables guions i unes interpretacions memorables.
Roma, ciudad abierta de Rosellini.; El ladrón de bicicletas de Vittorio de Sica;La tierra tiembla de Visconti;El limpia botas de Sica y Zavattini.......
Recuerdos
Sabremos en algún compás de tiempo
Que sus caricias fueron
En su corazón
Una especie de bálsamo ilustrado
Siempre de buenas intenciones
No había más…
No hay más…
No habrá más….
Cantos de pájaros…
…no de los de película,
si de los carroñeros….
….aquellos que se comen a los muertos
como desayuno, comida o cena
esmerándose en los aperitivos
y no bebiendo ni una gota de buen vino…..
se llevan la carroña, sin gasto
y los muertos no notan nada….
…en lo referente al festín.
Dicen los monjes de aquellas tierras elevadas
Que la esencia del muerto se desprende con su dolor…
……sólo queda la paz y la sensación garbosa de un dilema sin tregua, la vida.
Un día se me acercaron para empujarme
Me defendí con todas mis fuerzas
Y conseguí zafarme, huir, correr….
….para finalmente, escapar
de lo que consideraba un crimen
contra mi cuerpo…
… contra mi libertad.
Que sus caricias fueron
En su corazón
Una especie de bálsamo ilustrado
Siempre de buenas intenciones
No había más…
No hay más…
No habrá más….
Cantos de pájaros…
…no de los de película,
si de los carroñeros….
….aquellos que se comen a los muertos
como desayuno, comida o cena
esmerándose en los aperitivos
y no bebiendo ni una gota de buen vino…..
se llevan la carroña, sin gasto
y los muertos no notan nada….
…en lo referente al festín.
Dicen los monjes de aquellas tierras elevadas
Que la esencia del muerto se desprende con su dolor…
……sólo queda la paz y la sensación garbosa de un dilema sin tregua, la vida.
Un día se me acercaron para empujarme
Me defendí con todas mis fuerzas
Y conseguí zafarme, huir, correr….
….para finalmente, escapar
de lo que consideraba un crimen
contra mi cuerpo…
… contra mi libertad.
Llibres de gran qualitat.
El relat és un dels gèneres, dins el món particular de la literatura , que més èxit està tenint....però ja fa molts anys que els escriptors practiquen aquest “particular art” ,moltes vegades abans d´ escriure grans i memorables novel•les....però d´ ells em parlarem un altre dia.
Avui ens aproximem a un recopilatori de relats que publica Espasa i que ens apropa als relats argentins de caire fantàstic. Un llibre de primer ordre que conté clàssics com Bioy Casares i Horacio Quiroga, però també hi ha relats més innovadors com Holberg, Marechal. El llibre s´ anomena Antología de relatos fantásticos Argentinos.
Un mestre de la ploma és l´ escriptor de l´ Uruguay, Mario Benedetti que recupera una col-lecció de relats i poemes sota el títol de Buzón de Tiempo...un recopilatori que val tant la pena com Gracias por el fuego y La Tregua.
Anagrama publica un més que interessant llibre de Quim Monzó , es tracta de Ochenta y seis cuentos. Monzó és un dels especialistes, en llengua catalana, a l´ hora d´ escriure contes ficant-se a l´ alçada d´ escriptors com Kafka, Borges y Nabokov.
Si parlem de literatura no ens podem acomiadar sense recomanar dos llibres que parlen sobre literatura....un és de Sandra Petrignani i expressa l´ entorn de les vides de Colette, Youcemar, Virginia Woolf, Alexandra David-Néel, Karen Blixen i Grazia Deledda. El llibre entretingut e intens surt gràcies a Editorial Siruela. Tot això tan interessant s´ anomena La escritora vive aquí..
Una altra modalitat , dins el món de la literatura, és El microrelato. Teoría e Historia on es mostren, sota la ploma de David Lagmanovich, la classificació, història, crítiques i exemples de microrrelats...un gènere dins la literatura que era tot un èxit avantguardista dins dels anys vint.
Avui ens aproximem a un recopilatori de relats que publica Espasa i que ens apropa als relats argentins de caire fantàstic. Un llibre de primer ordre que conté clàssics com Bioy Casares i Horacio Quiroga, però també hi ha relats més innovadors com Holberg, Marechal. El llibre s´ anomena Antología de relatos fantásticos Argentinos.
Un mestre de la ploma és l´ escriptor de l´ Uruguay, Mario Benedetti que recupera una col-lecció de relats i poemes sota el títol de Buzón de Tiempo...un recopilatori que val tant la pena com Gracias por el fuego y La Tregua.
Anagrama publica un més que interessant llibre de Quim Monzó , es tracta de Ochenta y seis cuentos. Monzó és un dels especialistes, en llengua catalana, a l´ hora d´ escriure contes ficant-se a l´ alçada d´ escriptors com Kafka, Borges y Nabokov.
Si parlem de literatura no ens podem acomiadar sense recomanar dos llibres que parlen sobre literatura....un és de Sandra Petrignani i expressa l´ entorn de les vides de Colette, Youcemar, Virginia Woolf, Alexandra David-Néel, Karen Blixen i Grazia Deledda. El llibre entretingut e intens surt gràcies a Editorial Siruela. Tot això tan interessant s´ anomena La escritora vive aquí..
Una altra modalitat , dins el món de la literatura, és El microrelato. Teoría e Historia on es mostren, sota la ploma de David Lagmanovich, la classificació, història, crítiques i exemples de microrrelats...un gènere dins la literatura que era tot un èxit avantguardista dins dels anys vint.
Llibres amb la nostra llengua
Vos aproximarem avui, benvolguts amics, a uns llibres que creiem puguin ser del vostre gust e interès. L´ Esfera des llibres publica un més que interessant llibre des de la ploma investigadora de Xavier Casals. Es tracta de ULTRACATALUNYA ; aquest llibre analitza els diferents moviments dels "ultres" a Catalunya durant els últims quaranta anys. Aquest és un assaig contundent que analitza de forma meticulosa cadascun dels col•lectius afectats o aquells que utilitzen una violència més o menys directa duen a terme verdaderes “campanyes” al davant d´un altre col•lectiu. Aquest doctors en Història per la Universitat de Barcelona fica dins el punt de mira als neonazis que es mouen per Catalunya. Els llibre surt quan sabem que en setembre del 2006 s´afirmava que el setanta per cent dels catalans no volien més estrangers. Llibres més que interessant que reflexa , directament, la realitat social que es viu a Catalunya sota aquest tema que afecta molt més enllà…Aixa que, segurament, ens pot interessar a tots.
Edicions 62 publica AQUELL MÓN IDÍL-LIC . una novel-la de ficció de Carles Decors…..que és molt engrescadora, només l´ argument ja ho és ….després de soterrar al pare el protagonista troba unes cartes que podríem anomenar secretes…allí descobreix que el pare sent molta nostàlgia del passat a Guinea Equatorial.
JRR Tolkien és conegut, molt, per les seves aventures arran del Hobbit i El Senyor dels anells ….però surt ara un llibre des d´Empúries Editorial(dins del Grup 62) anomenat Cartes del Pare Noel; ací veiem les cartes que Tolkien escrivia als seus fills per a Nadal….i, com no podia ser d´ altra manera, es fa passar pel Santa Claus….Sorprenen les contalles de Tolkien versus Noel amb les desventures , plenes de fantasia, amb els animals típics del Pol Nord. No té desperdici ,tant per a gent més jove com per a nosaltres, els que ja tenim uns anys.
Edicions 62 publica AQUELL MÓN IDÍL-LIC . una novel-la de ficció de Carles Decors…..que és molt engrescadora, només l´ argument ja ho és ….després de soterrar al pare el protagonista troba unes cartes que podríem anomenar secretes…allí descobreix que el pare sent molta nostàlgia del passat a Guinea Equatorial.
JRR Tolkien és conegut, molt, per les seves aventures arran del Hobbit i El Senyor dels anells ….però surt ara un llibre des d´Empúries Editorial(dins del Grup 62) anomenat Cartes del Pare Noel; ací veiem les cartes que Tolkien escrivia als seus fills per a Nadal….i, com no podia ser d´ altra manera, es fa passar pel Santa Claus….Sorprenen les contalles de Tolkien versus Noel amb les desventures , plenes de fantasia, amb els animals típics del Pol Nord. No té desperdici ,tant per a gent més jove com per a nosaltres, els que ja tenim uns anys.
lunes, marzo 12, 2007
Víspera del último día de tranquilidad.
La corriente de aire ,de aquel día de verano ,pudo dejarnos a todos sin trabajo…o quizás hasta sin vida . Un día claro y despierto , de repente, se sumergió en un juego de tornados pequeños, pero que nos transformaron sobremanera en insignificantes barquillo de papel en pleno Atlántico ante la peor de las tormentas. El cielo se volvió espeso, negro, consistente…todo él se hubiese podido cortar con un cuchillo…cuando llegamos al muelle salimos de la pequeña embarcación como pudimos bajo un esfuerzo titánico. Parecía el muelle de una ciudad desierta…Tomás dijo que muy probablemente habían dado la orden de evacuación…salimos del puerto dejando a nuestras espaldas un espectáculo dantesco….ahora debíamos de encontrar un lugar donde protegernos de los postes de luz, de su electricidad, de los tejados que volaban…Cuando nos fue imposible avanzar ,nos detuvimos bajo un porche, aquello no era lo más seguro,pero de momento nos daba un tiempo de descanso.No oímos la puerta que se abrió a nuestras espaldas : un señor mayor nos invitó a pasar. Aquella casa parecía una fortaleza que nos acogió con los brazos abiertos. La señora Petersen era, además, una excelente cocinera mientras tanto su marido, como buen danés, contaba unas historias que hacían que todos enmudeciéramos.Al día siguiente, se levantó un domingo tranquilo y de verano..nos despertamos, almorzamos , reimos y cuando estabamos a punto de cruzar el umbral de la puerta Petersen nos llamó y nos tendió un juego de llaves, allí había una más pequeña que creía haber visto antes…era la llave de una pequeña embracación. “Puede que le haga falta para cruzar la bahía…ya saben donde la dejaron”. Nos miramos y creo que, por primera vez en mucho tiempo todos estábamos de acuerdo, queríamos desaparecer…pero nadie movió un dedo… creo que ni pestañeamos.
Oskar Petersen no aclaró las dudas el vio como en plena eufória por haber conseguido nuestro primer trabajo en su periódico cogíamos su lancha para darnos una vuelta… Así de simple. Yo creía ahogarme con mi propio aire.
Alguien quiso pedir disculpas, pero Petersen lo negó con un certero movimiento … nos despidió deseándonos nuestro último día de tranquilidad.
Oskar Petersen no aclaró las dudas el vio como en plena eufória por haber conseguido nuestro primer trabajo en su periódico cogíamos su lancha para darnos una vuelta… Así de simple. Yo creía ahogarme con mi propio aire.
Alguien quiso pedir disculpas, pero Petersen lo negó con un certero movimiento … nos despidió deseándonos nuestro último día de tranquilidad.
Guardaespaldas.
Víctor sollozaba sin poder contener cierta dosis de amargura, que se anudaba en la garganta, cual lazo escurridizo fuese. Las humillaciones de aquella noche lo habían sumido en un grave estado en el que la vida ya no le importaba… le faltaba carácter para avanzar viviendo en aquella especie de familia que no simbolizaba nada más que lazos de intereses, y no todos ellos interesantes.
Contó las pastillas, toda una tableta del tranquilizante más clásico y convencional de los últimos años y un buen número de pastillas , de las de sabor dulzón, que entraban ,por su recubrimiento especial, casi sin darse cuenta….entró en el comedor y extendió su alfombra de ejercicios. Depositó las pastillas, desfragmentadas, en la mesilla … por cada tabla de abdominales o de ejercicios se tomaba una pastilla: dos tranquilizantes por un antidepresivo y las tandas se sucedieron hasta que le entró un sueño que, quizás, era más sopor que nada…Entonces oyó un perro ladrar y llorar… torpemente se levantó del sofá y se dirigió a la ventana, unos bándalos le habían pegado a un perro de largas orejas y cola corta, el perro templaba con su color canela de pinceladas blancas…Víctor abrió la puerta y salió decidido, estaba muy enfadado y debió de llevar cierta furia escrita en la cara porque uno de los bándalos rezagados se marchó del lugar a todo correr. La cara le debió de cambiar porque tal como el bándalo abandonaba el lugar ,el perro sollozando en un idioma incomprensible para los humanos se acercó a Víctor.
Se lo llevó a casa y entraron los dos en la cocina: Guardaespaldas (que es como se llamaría el perro de ahora en adelante) se zampó un plato de fideos y Víctor rompió cuatro huevos para beberse la clara y vomitar de inmediato todo un cóctel de pastillas.
Lavó al perro , lo acomodó y se echó a dormir… al día siguiente mientras intentaba recordar algo , un animalillo de poco pelo, pero de mucha oreja apareció por el umbral de la puerta moviendo a toda velocidad la poca cola que tenía…Víctor sonrió y pensó en lo sutil que es el camino final.
Contó las pastillas, toda una tableta del tranquilizante más clásico y convencional de los últimos años y un buen número de pastillas , de las de sabor dulzón, que entraban ,por su recubrimiento especial, casi sin darse cuenta….entró en el comedor y extendió su alfombra de ejercicios. Depositó las pastillas, desfragmentadas, en la mesilla … por cada tabla de abdominales o de ejercicios se tomaba una pastilla: dos tranquilizantes por un antidepresivo y las tandas se sucedieron hasta que le entró un sueño que, quizás, era más sopor que nada…Entonces oyó un perro ladrar y llorar… torpemente se levantó del sofá y se dirigió a la ventana, unos bándalos le habían pegado a un perro de largas orejas y cola corta, el perro templaba con su color canela de pinceladas blancas…Víctor abrió la puerta y salió decidido, estaba muy enfadado y debió de llevar cierta furia escrita en la cara porque uno de los bándalos rezagados se marchó del lugar a todo correr. La cara le debió de cambiar porque tal como el bándalo abandonaba el lugar ,el perro sollozando en un idioma incomprensible para los humanos se acercó a Víctor.
Se lo llevó a casa y entraron los dos en la cocina: Guardaespaldas (que es como se llamaría el perro de ahora en adelante) se zampó un plato de fideos y Víctor rompió cuatro huevos para beberse la clara y vomitar de inmediato todo un cóctel de pastillas.
Lavó al perro , lo acomodó y se echó a dormir… al día siguiente mientras intentaba recordar algo , un animalillo de poco pelo, pero de mucha oreja apareció por el umbral de la puerta moviendo a toda velocidad la poca cola que tenía…Víctor sonrió y pensó en lo sutil que es el camino final.
Gasol.
El día fue violento, lleno de trampas: el calor de un invierno casi sin fríos; el cielo que se nublaba sutilmente ,pero que no nos protegía de la nocividad del sol; la apatía del resto de grupo con las miradas sacudidas y atenuadas… La cabeza, a mí, me pesaba demasiado…tanto que no podía dejarla a su aire… se hubiese derrumbado sobre la mesa. No dormía bien desde hacía muchos días, mejor dicho: la muerte de Gasol me afectó tanto que me sumió en un silencio encogido…Me preguntaron, una noche ,alrededor de la hoguera qué vinculación tenía con Gasol… les dije la verdad” ninguna, sólo que me entristeció ver como acabó todo… cómo le saltaron , salpicándome, los trozos de cerebro…saliéndole la bala por un ojo. Fui el cebo de su muerte y nadie me pidió permiso ni me avisó… Todavía no sé porqué matasteis a Gasol… sólo sé que él no pudo ni hablar para defenderse”. El resto de integrantes sacudió la cabeza , entre la afirmación y la comprensión, los dirigentes se miraron entre ellos… y yo me alejé con paso firme y decidido, temiendo que en algún momento ,una bala me abatiera.
jueves, marzo 08, 2007
En la comprensión, solamente quizás.
Quizás nunca comprendí el dolor, ajeno
Quizás ella también pensaba que los pequeños….
…. Son aquellos detalles que engrandecen la existencia.
Quizás venimos al mundo para determinar…
….la desgracia y el drama
quizás llegamos a vivir para sonreír
y luchar para que la alegría ….
Aquella que se fue…simplemente venga
Reflejando en los ojos de los demás
Impregnando el rigor por la dignidad
Dentro todo, sólo quizás, de un día como hoy
Cualquier día es válido para empezar a vivir
Y a soñar, otra vez.
Quizás ella también pensaba que los pequeños….
…. Son aquellos detalles que engrandecen la existencia.
Quizás venimos al mundo para determinar…
….la desgracia y el drama
quizás llegamos a vivir para sonreír
y luchar para que la alegría ….
Aquella que se fue…simplemente venga
Reflejando en los ojos de los demás
Impregnando el rigor por la dignidad
Dentro todo, sólo quizás, de un día como hoy
Cualquier día es válido para empezar a vivir
Y a soñar, otra vez.
Drama.
Qué drama
El del color de la piel
Que se deshizo
Sin deslizarse
En el permiso
Que de aquella mirada…
….supuraba.
El del color de la piel
Que se deshizo
Sin deslizarse
En el permiso
Que de aquella mirada…
….supuraba.
Fosas en la memoria
Viento,
Aurora que lleva el sentimiento
Y el pensamiento…algo común
Una fosa descubierta
Hasta ayer ignorada
Muertos que desvelan su tragedia
Esperando ser acogidos
Fríos los días en inviernos
Asfixia en el estío
Impotencia, tristeza en toda estación
Allí, no se adivinaban ni los tiempos de cambio
Un día se escarbó la tierra
Quizás con las mismas palas con que se enterró
Y unas manos engomadas
Que tocaron una frente…
….la frente para algunos…con nombre
frente de hueso y tierra
La fosa, al fin de los años…
….se deshizo.
Aurora que lleva el sentimiento
Y el pensamiento…algo común
Una fosa descubierta
Hasta ayer ignorada
Muertos que desvelan su tragedia
Esperando ser acogidos
Fríos los días en inviernos
Asfixia en el estío
Impotencia, tristeza en toda estación
Allí, no se adivinaban ni los tiempos de cambio
Un día se escarbó la tierra
Quizás con las mismas palas con que se enterró
Y unas manos engomadas
Que tocaron una frente…
….la frente para algunos…con nombre
frente de hueso y tierra
La fosa, al fin de los años…
….se deshizo.
Viaje por los dos polos.
El cielo, aquel día de Marzo, experimentó curiosas variaciones… se tapaba con toda una tonalidad de colores oscuros y tensos… ratos después muchos de ellos desaparecían arrastrados por las corrientes de aire… entonces se adivinaba algún atisbo de cielo azul: potente, marcado y personal… pero, aún más pronto se paraba el tiempo para detener al sol y a las luces vespertinas. Cuenta una leyenda del pueblo que el sol se esconde para charlar con la luna, mientras los azules más cálidos del firmamento se reparten a su alrededor cual centinelas fuesen. Un espectáculo que Iris contemplaba desde su balcón admirándose de aquel puzzle cambiante y mutante que detenía, siempre, alguna mirada. El viento sabrá porqué soplaba sin llevarse ni el aire que se posaba entre sacudidas de lluvia, Marzo es así, un mes tan bipolar como la larga carga que arrastraba Iris.
Llegim des de l´aventura de caminar...
Un Caminar molt aventurer.
Les revistes mensuals són, sovint, molt esperades...tant que costa saber que encara queda un temps per poder gaudir d´ unes pàgines que, poc a poc, ens duen per llocs e indrets molt difícils d´ aplegar o descobrir. Amb Caminar, això passa tots els mesos....quan sents aquella necessitat de saber d´ ells per a que et duguin de viatge i pel viatge de la vida. D´ aquest mes hem triat unes ofertes que ens pareixen més que suggerents....Tanqueu els ulls que ens en anem de viatge.
Caminant pel Parc Nacional de Bwindi per, entre d´ altres coses, poder veure de prop als goril•les de muntanya, allí entre núvols baixos, verds de diferents famílies, humitats y la foscor del bosc que deixa passar poc els raig de llum i sol .En aquest entorn hi destaca la majestuositat del goril•la de muntanya amb el seu pelatge negre i amb petits, però molt expressius ulls que, entre tanta espessor, són com d´un roig especial.
Els de Caminar fan que ens apropem a ells caminant pel parc nacional de Bwindi...un passadís cap a un entorn vertaderament fascinant on el goril•la ens pot fer valorar allò de precís, petit i unànime que és la vida.
A menjar a Orio; aquesta és una ciutat banyada pel Cantàbric basc, on la vida acaba per començar de sobte...els de Caminar ens apropen al seu particular tresor gastronòmic alternant i fent compatibles dos maneres diferents, però igualment agradables de disfrutar del turisme gastronòmic. Podem fer-ho anant pels carrers per menjar pinxo a pinxo o gaudint de taula, mantell, forquilla i ganivet amb les torrades de peix, carn...tot això abans o després d´ anar a veure com els tradicionals rems lluiten amb la mar per agafar velocitat...
Visitar la Serra el Cadí ; aquest indret de Serres i no poques valls està rodejat al cor dels Pirineus Catalans per l´ Alt Urgell, per la vall majestuosa de la Cerdanya i més al fons els Pirineus frontera de fronteres. Després de presentar-nos aquest indret català...els de Caminar ens inviten a experimentar sensacions amb una sèrie de rutes. A Cadí ens trobarem amb el parc natural Cadí-Moixeró...un indret on els animals viuen amb un poc més de pau...Un lloc com cal i on cal apropar-se.
Segòvia y las espectaculars Hoces del Duratón ;
Un ganivet pareix que va tallar la terra al norest de terres de Segòvia...donant un pas reforçat al riu Duratón al llarg de no pocs quilòmetres...en aquest trajecte podem contemplar verdaders tresors naturals i humans...d´ aquesta manera emprendre el recorregut que proposa Caminar no serà cap esforç.
Les revistes mensuals són, sovint, molt esperades...tant que costa saber que encara queda un temps per poder gaudir d´ unes pàgines que, poc a poc, ens duen per llocs e indrets molt difícils d´ aplegar o descobrir. Amb Caminar, això passa tots els mesos....quan sents aquella necessitat de saber d´ ells per a que et duguin de viatge i pel viatge de la vida. D´ aquest mes hem triat unes ofertes que ens pareixen més que suggerents....Tanqueu els ulls que ens en anem de viatge.
Caminant pel Parc Nacional de Bwindi per, entre d´ altres coses, poder veure de prop als goril•les de muntanya, allí entre núvols baixos, verds de diferents famílies, humitats y la foscor del bosc que deixa passar poc els raig de llum i sol .En aquest entorn hi destaca la majestuositat del goril•la de muntanya amb el seu pelatge negre i amb petits, però molt expressius ulls que, entre tanta espessor, són com d´un roig especial.
Els de Caminar fan que ens apropem a ells caminant pel parc nacional de Bwindi...un passadís cap a un entorn vertaderament fascinant on el goril•la ens pot fer valorar allò de precís, petit i unànime que és la vida.
A menjar a Orio; aquesta és una ciutat banyada pel Cantàbric basc, on la vida acaba per començar de sobte...els de Caminar ens apropen al seu particular tresor gastronòmic alternant i fent compatibles dos maneres diferents, però igualment agradables de disfrutar del turisme gastronòmic. Podem fer-ho anant pels carrers per menjar pinxo a pinxo o gaudint de taula, mantell, forquilla i ganivet amb les torrades de peix, carn...tot això abans o després d´ anar a veure com els tradicionals rems lluiten amb la mar per agafar velocitat...
Visitar la Serra el Cadí ; aquest indret de Serres i no poques valls està rodejat al cor dels Pirineus Catalans per l´ Alt Urgell, per la vall majestuosa de la Cerdanya i més al fons els Pirineus frontera de fronteres. Després de presentar-nos aquest indret català...els de Caminar ens inviten a experimentar sensacions amb una sèrie de rutes. A Cadí ens trobarem amb el parc natural Cadí-Moixeró...un indret on els animals viuen amb un poc més de pau...Un lloc com cal i on cal apropar-se.
Segòvia y las espectaculars Hoces del Duratón ;
Un ganivet pareix que va tallar la terra al norest de terres de Segòvia...donant un pas reforçat al riu Duratón al llarg de no pocs quilòmetres...en aquest trajecte podem contemplar verdaders tresors naturals i humans...d´ aquesta manera emprendre el recorregut que proposa Caminar no serà cap esforç.
Un aniversari...
Vuitanta anys de Márquez.
L´ any 1967 un exiliat català a terres de sudamèrica treballava per a una editorial i edità
una obra que viatjava entre quelcom màgic i allò més real…Al cap dels anys Cien años de soledad es convertiria en una de les grans obres de la literatura universal i el seu autor Gabriel García Márquez en una de les millors plomes de tots els temps.
Com que ací cada any està dedicat a una colla de coses…aquest any li toca a García Márquez perquè compleix vuitanta anys i perquè, a més, es compleixen vint-i-cinc anys de la concessió del premi Nobel i quaranta anys de la publicació de l´ esmentada novel-la. Avui, cada creació d´ aquest escriptor colombià, és un èxit abans de ficar-se a les llibreries…la gent l´ espera i li rendeix homenatge….encara es venen les seves exitoses novel-les : Cien años de soledad, El amor en los tiempos del cólera, El coronel no tiene quien le escriba….Obres mestres de la literatura.
La vida d´un escriptor d´ èxit és una mena de competició entre els seus personatges que es troben i es retroben entre les pàgines dels seus llibres…..així molts dels personatges que es creuen dins la soledat , els cent anys , els rius que munten i baixen, les mirades perdudes, les joies contingudes, aquells temps, gaire bé perduts, del còlera....L´ univers particular d´un dels millors escriptors que si hagués sigut ignorat no ens hagués enamorat a molts lectors...a vegades massa tard, tot i que mai és tard.
Quan tot el món es rendeix als peus dels millors autors no puc deixar de pensar amb aquells que, pel motiu que sigui, han estat ignorats per criteris equivocats o allò que és pitjor....per falta de llibertat...Recordant a Garcia Márquez espero poder recordar a tots els escriptors i escriptores amb la meva llengua que mai seran recordats perquè sempre van ésser ignorats.
L´ any 1967 un exiliat català a terres de sudamèrica treballava per a una editorial i edità
una obra que viatjava entre quelcom màgic i allò més real…Al cap dels anys Cien años de soledad es convertiria en una de les grans obres de la literatura universal i el seu autor Gabriel García Márquez en una de les millors plomes de tots els temps.
Com que ací cada any està dedicat a una colla de coses…aquest any li toca a García Márquez perquè compleix vuitanta anys i perquè, a més, es compleixen vint-i-cinc anys de la concessió del premi Nobel i quaranta anys de la publicació de l´ esmentada novel-la. Avui, cada creació d´ aquest escriptor colombià, és un èxit abans de ficar-se a les llibreries…la gent l´ espera i li rendeix homenatge….encara es venen les seves exitoses novel-les : Cien años de soledad, El amor en los tiempos del cólera, El coronel no tiene quien le escriba….Obres mestres de la literatura.
La vida d´un escriptor d´ èxit és una mena de competició entre els seus personatges que es troben i es retroben entre les pàgines dels seus llibres…..així molts dels personatges que es creuen dins la soledat , els cent anys , els rius que munten i baixen, les mirades perdudes, les joies contingudes, aquells temps, gaire bé perduts, del còlera....L´ univers particular d´un dels millors escriptors que si hagués sigut ignorat no ens hagués enamorat a molts lectors...a vegades massa tard, tot i que mai és tard.
Quan tot el món es rendeix als peus dels millors autors no puc deixar de pensar amb aquells que, pel motiu que sigui, han estat ignorats per criteris equivocats o allò que és pitjor....per falta de llibertat...Recordant a Garcia Márquez espero poder recordar a tots els escriptors i escriptores amb la meva llengua que mai seran recordats perquè sempre van ésser ignorats.
Lectors de CAMINAR, amants de sendes.
DOS PROPUESTAS DESDE CAMINAR.
Daroca , el Medievo de la Edad Contemporánea, todavía palpita tomando el pulso a un mundo contemporáneo que mira entusiasmado y sobrecogido su pasado.Esta ciudad posee una riqueza histórico-artística que se desvanecen por nuestros días para que, seguramente, observemos lo bella, majestuosa, importante y potente que fue para el Aragón ancestral...el que imprimía carácter, fuerza y sentido más allá de sus fronteras.
Daroca entre su caserío todavía conservamás de doscientos edificios , a pesar de haber perdido más de la mitad de su patrimonio cultural. Caminar nos acerca a esta monumental ciudad y nos organiza un recorrido por sus calles para sumergirnos en otro tiempo. De la vida cultural de esta ciudad zaragozana destaca el Festival Internacional de Música Antigua que se ha consolidado convirtiéndose en toda una expesión donde vale la pena citarse.
El Valle de Güímar, un lugar para disfrutar. De algo más que de una Isla, la de Tenerife...que viaja, con Caminar, más allá de sus playas mostrándonos unos rincones inhóspitos,sosegados,ásperos donde ir es garantizarse que nuestros sentidos estallen con el mar como un lienzo azul tras nuestra mirada.Aquí pasearemos entre un paisaje casi lunar experimentando el viento alisio que, proviniente del noreste, nos refresca de un agitado día de calor.
Daroca , el Medievo de la Edad Contemporánea, todavía palpita tomando el pulso a un mundo contemporáneo que mira entusiasmado y sobrecogido su pasado.Esta ciudad posee una riqueza histórico-artística que se desvanecen por nuestros días para que, seguramente, observemos lo bella, majestuosa, importante y potente que fue para el Aragón ancestral...el que imprimía carácter, fuerza y sentido más allá de sus fronteras.
Daroca entre su caserío todavía conservamás de doscientos edificios , a pesar de haber perdido más de la mitad de su patrimonio cultural. Caminar nos acerca a esta monumental ciudad y nos organiza un recorrido por sus calles para sumergirnos en otro tiempo. De la vida cultural de esta ciudad zaragozana destaca el Festival Internacional de Música Antigua que se ha consolidado convirtiéndose en toda una expesión donde vale la pena citarse.
El Valle de Güímar, un lugar para disfrutar. De algo más que de una Isla, la de Tenerife...que viaja, con Caminar, más allá de sus playas mostrándonos unos rincones inhóspitos,sosegados,ásperos donde ir es garantizarse que nuestros sentidos estallen con el mar como un lienzo azul tras nuestra mirada.Aquí pasearemos entre un paisaje casi lunar experimentando el viento alisio que, proviniente del noreste, nos refresca de un agitado día de calor.
Mirades des de Cossetània.
MIREM A L´HOME QUE MIRA.
Un “bloc” publicat amb paper per Cossetània.
Ramon Alcoberro té un “bloc” que mira al món , a l´ home, a les necessitats i preocupacions, al passat i al futur....tot, pot ser, només per preguntar-se moltes de les coses que ens passen avui....les mirem o no, les escoltem o no, les notem o no, les visquem o no.. Cossetània publica, aquesta vegada, un “bloc” de pensament i filosofia....ens atrevirem a pensar , des de la seva col-lecció Prisma????
El primer any de L’home que mira es recull ara revisat i endreçat en una edició que testimonia els usos d’ Internet en la literatura d’idees a Catalunya i que, a més, fa pensar.
Aquest “bloc” ,tan particular, es troba dins de la web de filosofia www.alcoberro.info, el bloc L’home que mira de Ramon Alcoberro és un dels més seguits en català i provoca autèntiques "fílies" i fòbies al món internàutic. L’home que mira recull les opinions sovint incorrectes d’un home gras, lleig, tímid i escèptic, que mira el món sense acabar de creure-hi i més posat en els llibres que en la vida. Una forma diferent de fer memorialisme, culte i prou escèptic per no acabar de prendre’s seriosament ell mateix —i encara menys l’espectacle de la vida.
Qui és Ramon Alcoberro?
Va néixer a Pals, Baix Empordà, el 1957. És professor d’Ètica a la Universitat de Girona, consultor a la Universitat Oberta i administrador d’una de les planes web de referència en l’àmbit de la filosofia: www.alcoberro.info. Col•labora a l’espai «Grans preguntes, grans respostes» d’El matí de Catalunya Ràdio i manté el bloc filosòfic L’home que mira, el primer any del qual (2004-2005) surt ara publicat en paper.
Paucis notus, paucioribus ignotus, Ramon Alcoberro ha publicat quasi una desena de llibres, des del primer text sobre postmodernitat en català, El desordre cívic (1983), fins a un manual d’ètica aplicada: Ètiques per a un món complex (2004) i ha traduït o editat textos de Voltaire, D’Alembert, Mazzarino, La Rochefoucault, Frederic II de Prússia i Thoreau. Ha editat el volum col•lectiu Ética, economía y empresa (2007) i treballa sobre l’he-rència de les Llums i sobre problemes d’ètica aplicada, especialment en tecnologia, economia i medi ambient. És membre de l’Institut de Tecnoètica i coordina la secció de filosofia de l’Ateneu Barcelonès.
Un “bloc” publicat amb paper per Cossetània.
Ramon Alcoberro té un “bloc” que mira al món , a l´ home, a les necessitats i preocupacions, al passat i al futur....tot, pot ser, només per preguntar-se moltes de les coses que ens passen avui....les mirem o no, les escoltem o no, les notem o no, les visquem o no.. Cossetània publica, aquesta vegada, un “bloc” de pensament i filosofia....ens atrevirem a pensar , des de la seva col-lecció Prisma????
El primer any de L’home que mira es recull ara revisat i endreçat en una edició que testimonia els usos d’ Internet en la literatura d’idees a Catalunya i que, a més, fa pensar.
Aquest “bloc” ,tan particular, es troba dins de la web de filosofia www.alcoberro.info, el bloc L’home que mira de Ramon Alcoberro és un dels més seguits en català i provoca autèntiques "fílies" i fòbies al món internàutic. L’home que mira recull les opinions sovint incorrectes d’un home gras, lleig, tímid i escèptic, que mira el món sense acabar de creure-hi i més posat en els llibres que en la vida. Una forma diferent de fer memorialisme, culte i prou escèptic per no acabar de prendre’s seriosament ell mateix —i encara menys l’espectacle de la vida.
Qui és Ramon Alcoberro?
Va néixer a Pals, Baix Empordà, el 1957. És professor d’Ètica a la Universitat de Girona, consultor a la Universitat Oberta i administrador d’una de les planes web de referència en l’àmbit de la filosofia: www.alcoberro.info. Col•labora a l’espai «Grans preguntes, grans respostes» d’El matí de Catalunya Ràdio i manté el bloc filosòfic L’home que mira, el primer any del qual (2004-2005) surt ara publicat en paper.
Paucis notus, paucioribus ignotus, Ramon Alcoberro ha publicat quasi una desena de llibres, des del primer text sobre postmodernitat en català, El desordre cívic (1983), fins a un manual d’ètica aplicada: Ètiques per a un món complex (2004) i ha traduït o editat textos de Voltaire, D’Alembert, Mazzarino, La Rochefoucault, Frederic II de Prússia i Thoreau. Ha editat el volum col•lectiu Ética, economía y empresa (2007) i treballa sobre l’he-rència de les Llums i sobre problemes d’ètica aplicada, especialment en tecnologia, economia i medi ambient. És membre de l’Institut de Tecnoètica i coordina la secció de filosofia de l’Ateneu Barcelonès.
miércoles, marzo 07, 2007
lunes, marzo 05, 2007
Paraules en català que cerquen el seu lloc....
Una paraula que lluitava
Quan aquella raó parlava
Dins aquella nit plena de llums
Sota els estels tancants.
Els reclams d´un dia sense ombres
El caliu que aixeca la paraula veritat
Els tresors que mai diuen prou
La cançó que jo veia ferida
La calor d´un dia sense frescor
La matinada que no es trenca
I els ulls que s´escapen.
El meu pare em mirà
Quan lluitava en el dia a dia
Com jo miro al meu fill, ara
Allò que mai vaig entendre
Avui ho entenc amb la raó...
...sota el cor camuflada...
allò que vaig desitjar
avui ho trobe amb el fill.
La mar aplega en temps de lluita
I es presenta soterrat
On la sorra és el llit
I la sal, la meva sort...
...impregnant una pell humida i fosca.
Torna la paraula veritat on l´anell
Es va perdre entre el salobre.
Quan aquella raó parlava
Dins aquella nit plena de llums
Sota els estels tancants.
Els reclams d´un dia sense ombres
El caliu que aixeca la paraula veritat
Els tresors que mai diuen prou
La cançó que jo veia ferida
La calor d´un dia sense frescor
La matinada que no es trenca
I els ulls que s´escapen.
El meu pare em mirà
Quan lluitava en el dia a dia
Com jo miro al meu fill, ara
Allò que mai vaig entendre
Avui ho entenc amb la raó...
...sota el cor camuflada...
allò que vaig desitjar
avui ho trobe amb el fill.
La mar aplega en temps de lluita
I es presenta soterrat
On la sorra és el llit
I la sal, la meva sort...
...impregnant una pell humida i fosca.
Torna la paraula veritat on l´anell
Es va perdre entre el salobre.
Mayúsculas sin criterio.
En la mirada del niño
Estaba aquella mezcla de alegría e ilusión
Un atisbo de paz que no llegaba
y que se presumía abotargado por el miedo
o la razón más pura.
Tan sólo puedo decir que ….
….quizás mañana vuelva a salir el sol.
Aquella especie de odio
Puede que miedo encubierto
Remoderaba nuevos encuentros
Que casi eclipsaban a los pasados
Encuentros que supuraban
Escenas agrias y secas
Los presentes intentaban acercarse
Al umbral de un abrazo.
Cielo azul
Calima de una luna
Que se deshace
En mimos dentro de un hogar
Milagro que pinta el cielo
En una noche de marzo.
Hombres que lloraban
Lágrimas de sal
Y que se delatan con huellas de barro
Sábanas que enarbolaban mensajes
Tormentas que acaloran sentidos
Mediaciones que meditan
Sobre el color de la sangre
Estaba aquella mezcla de alegría e ilusión
Un atisbo de paz que no llegaba
y que se presumía abotargado por el miedo
o la razón más pura.
Tan sólo puedo decir que ….
….quizás mañana vuelva a salir el sol.
Aquella especie de odio
Puede que miedo encubierto
Remoderaba nuevos encuentros
Que casi eclipsaban a los pasados
Encuentros que supuraban
Escenas agrias y secas
Los presentes intentaban acercarse
Al umbral de un abrazo.
Cielo azul
Calima de una luna
Que se deshace
En mimos dentro de un hogar
Milagro que pinta el cielo
En una noche de marzo.
Hombres que lloraban
Lágrimas de sal
Y que se delatan con huellas de barro
Sábanas que enarbolaban mensajes
Tormentas que acaloran sentidos
Mediaciones que meditan
Sobre el color de la sangre
Voces
Aquellas voces que volvían después de tantos años no me extrañaban ni lo más mínimo…eran como cruces grises a las que avisar de que has perdido la vida para volver a nacer en un desierto azul , verde y dorado . Todos nos miramos, el miedo estaba presente entre nosotros como la vida es presente ante el abismo ….cerramos la puerta y volvimos a mirarnos como si no entendiéramos el resultado de aquella presunción…Silencio y un deslizamiento débil y témido…la palabra perdón se apoderó de nuestro abrazo.
El índice vengativo
En aquel pueblo hubo un crimen, preñado de varias muertes, recordado de oscuridad, aunque fuese teñido de rojo….hoy, muchos años después, es recordado como un alivio para unos y como una mala solución para otros. Lucía todavía se encontraba huérfana….menos que muchos años antes, pero se sentía mirada y hasta temida…. Era la consecuencia de su acto; el que en un principio fue admirado como heroico y tiempo atrás disipándose en el callejón de la duda; de la envidia por la valentía; de los celos por la decisión; de la impaciencia ante su autoestima…
Su marido Víctor murió cuando se aproximaba hacia ella con un bate de béisbol…el que le había regalado para su hijo Esteban…pero Esteban ya no estaba…surcó un día el cielo empujado por el odio…
Ahora había llegado el tiempo de la venganza y de recuperar su dignidad: Víctor calló abatido por un proyectil de piedra desde un tirachinas de Esteban. Lucía se dejó deslizar de rodillas y estalló en el llanto más horrendo, el de los recuerdos …
Ahora, desde el andén , tan sólo deseaba alejarse lo más posible sabiendo que, en aquel pueblo, siempre se la hubiese preferido llorar ,hasta el delirio, como una víctima más…al día siguiente unas pancartas y gente tras ella lamentándose. Ella lo impidió: por eso vivía, por eso los niños la llamaban la matarife.
Su marido Víctor murió cuando se aproximaba hacia ella con un bate de béisbol…el que le había regalado para su hijo Esteban…pero Esteban ya no estaba…surcó un día el cielo empujado por el odio…
Ahora había llegado el tiempo de la venganza y de recuperar su dignidad: Víctor calló abatido por un proyectil de piedra desde un tirachinas de Esteban. Lucía se dejó deslizar de rodillas y estalló en el llanto más horrendo, el de los recuerdos …
Ahora, desde el andén , tan sólo deseaba alejarse lo más posible sabiendo que, en aquel pueblo, siempre se la hubiese preferido llorar ,hasta el delirio, como una víctima más…al día siguiente unas pancartas y gente tras ella lamentándose. Ella lo impidió: por eso vivía, por eso los niños la llamaban la matarife.
Tarde de marzo.
La tarde comenzó a calentarse con temperaturas innecesariamente duras en aquellos días de marzo. Era una especie de primavera adelantada como se adelanta, sin más, el verano quitándole aire y terreno a la mismísima primavera. El aire ,si se mueve ,refresca y recuerda, como un atisbo, algunos días de invierno….pero todo se pierde cuando el sol se deja querer entre la maraña de calles estrechas y cortas o anchas y largas….siempre los que tienen más tienen más de todo y quieren, aún, más de todo.
Mientras tanto el pueblo gruñe por la excesiva temperatura de este sol que quema….ella sale a las calles y camina hacia los campos, desfilando entre los álamos…atreviéndose a pasar y respirando de aquel sol, tostándose de él….hasta el hastío.
Alguien le dijo que su vida tenía el tiempo marcado.
Mientras tanto el pueblo gruñe por la excesiva temperatura de este sol que quema….ella sale a las calles y camina hacia los campos, desfilando entre los álamos…atreviéndose a pasar y respirando de aquel sol, tostándose de él….hasta el hastío.
Alguien le dijo que su vida tenía el tiempo marcado.
Impresiones.
El viento soplaba tan fuerte que no me dejaba respirar, volví a casa con un esfuerzo enorme….me daba la impresión que me estaba apuntalando a la vida. Llegué y desde la ventana vi un espectáculo irrepetible y aunque duela y asquee decirlo: fascinante, todo lo que muere vuelve a nacer…para volver a morir. En esos intervalos la cara sonríe, pero las muecas no dejan de aparecer ni eclipsadas por el sofoco.
domingo, marzo 04, 2007
Sensibilitat envers els conflictes.
Versos de la guerra i de l'exili poemes d´Artur Bladé.
L´edita l´Abadia de Montserrat
Artur Bladé i Desumvila és un dels més destcats escriptors que fan memoria; Aixa s´ha convertit en una mena de “mite” de la literatura catalana contemporània, però , a més, és un cronista que retrata i escriu en directe perqué, amés hi és testimoni. Cal destacar que és un home arrelat a l´Ebre i a les seves terres del sud de Tarragona. En Artur Bladé escriu quelcom més que prosa i es reafirma, amb la seva seva sensibilitat, envers la poesia i amb Versos de la guerra i de l´exili es reflexa això mateix. Però aquesta cara literària d´en Bladé va ésser poc cenegut ni reconegut…estant moltes vegades, l´obra poètica, inèdita.
Ara L´Abadia de Montserrat dins la seva Biblioteca Serra d´Or, i sota l´assessorament de Joan Maria Pujals publica aquest llibre de poesia.
L´edita l´Abadia de Montserrat
Artur Bladé i Desumvila és un dels més destcats escriptors que fan memoria; Aixa s´ha convertit en una mena de “mite” de la literatura catalana contemporània, però , a més, és un cronista que retrata i escriu en directe perqué, amés hi és testimoni. Cal destacar que és un home arrelat a l´Ebre i a les seves terres del sud de Tarragona. En Artur Bladé escriu quelcom més que prosa i es reafirma, amb la seva seva sensibilitat, envers la poesia i amb Versos de la guerra i de l´exili es reflexa això mateix. Però aquesta cara literària d´en Bladé va ésser poc cenegut ni reconegut…estant moltes vegades, l´obra poètica, inèdita.
Ara L´Abadia de Montserrat dins la seva Biblioteca Serra d´Or, i sota l´assessorament de Joan Maria Pujals publica aquest llibre de poesia.
Llibres amb caràcter.
LLIBRES AMB CARÀCTER DES D´UNA PLOMA AMB CARÀCTER.
Artur Bladé i Desumvila va reunir una de les obres més emblemàtiques de la nostra llengua.
La seva passió per la terra es deixa veure en totes les manifestacions literàries.
Cossetània edita la seva obra completa.
L´obra completa de l´escriptor de Benissanet veurà la llum ,gràcies a Cossetània i això significa que , tots i totes, podrem gaudir de llibres i lectures amb caràcter.
Coneixem a Artur Bladé?
Artur Bladé i Desumvila va conrear la narrativa i l’assaig fent incursions en poesia i periodisme. Va ésser un autodidacta de les nostres lletres. De caire republicà i catalanista, es va exiliar al final de la guerra civil a França i a Mèxic, on va elaborar literàriament els records de la guerra i de l’exili. Es va relacionar amb persones il•lustres de la nostra cultura: Pompeu Fabra, Rovira i Virgili i Francesc Pujols.
Mai perquè la seva vital vinculació amb la seva terra, inspirant-se amb :la vida al seu poble i comarca . Amb tot això va escriure una quinzena de llibres que ja són tota una referència en el memorialisme català del segle XX,. Tot i que per a moles és menys conegut s´ el pot ficar dins del mateix farcell que a Arbó ( també de les terres de l´Ebre )Pla, Gaziel o Sagarra.
Va tornar a Catalunya, en la dècada dels seixanta col•laborant activament en el en el paper cultural i lingüístic de la seva terra. Va publicar diversos volums d’història, va escriure àmpliament en la premsa catalana (Avui, Tele-Estel, Serra d’Or...) i va iniciar una llarga sèrie de dietaris, anomenats Viure a Tarragona, que abasta la crònica dels deu últims anys del franquisme i els primers de la transició.
L´obra.
Dins el primer volum de l’Obra completa d’Artur Bladé i Desumvila es recullen els llibres : Benissanet..Els treballs i els dies d’un poble de l’Ebre català i Gent de la Ribera d’Ebre, Artesans, pagesos, rodaires. Són, en definitiva, les obres més singulars sobre allò que el mateix autor anomenava la terra natal, és a dir, el poble on va néixer, Benissanet, i la seva comarca,, la Ribera d’Ebre, una terra .Bladé , segons els entesos, és un magistral descriptor d’ambients, situacions, personatges i paisatges. En Benissanet conta una història plenament local, en el sentit que posa de manifest la història , des de ben endins, d’un poble. Aquesta obra, escrita al bell mig del seu exili, és producte indefectible de l’enyor de la terra natal . Benissanet no és una típica monografia locals, sinó que és una narració de caire autobiogràfic i coral que ens permet conèixer el sentir col•lectiu d’una petita comunitat rural, amb un excel•lent tractament del caire humà de cadascun dels personatges.
La segona obra d’aquest volum, Gent de la Ribera d’Ebre, en canvi, té una dimensió de retaule geogràfic i humà de diverses comunitats marcades pel riu. És clarament una crònica multilocal, entre la memòria històrica i la pròpia, la geografia física i humana del país natal.
El segon volum que edita Cossetània sobre l´obra completa d´ Artur Bladé.
El cicle de l’exili ja és part del segon volum de l’obra completa d’Artur Bladé inclou el llibre L’exiliada. Dietari de l’exili, 1939-1940, una obra coral que relata, retratant, la tragèdia catalana del segle XX: el final de la guerra civil, el pas per la frontera dels Pirineus catalans dels republicans i els primers anys de l’exili al Rosselló o en terres occitanes. Ací ,el mateix autor és el protagonista de la història narrada, el llibre adquireix una dimensió de crònica col•lectiva, en el sentit que reflecteix el conjunt de les penalitats passades pels exiliats en els diversos moments d´ aquells dies….aquella atmosfera politicosocial s’agreujà quan es declarà la Segona Guerra Mundial, . En el llibre desfilen gairebé tots els protagonistes de la Catalunya republicana: de Companys a Tarradellas, de Pompeu Fabra a Pau Casals, així com Carles Riba, Rovira i Virgili, Francesc Pujols i tants altres, i els més joves, com ara Josep M. Lladó, Heribert Barrera, Alexandre Cirici, etc. És el retrat de la Catalunya, políticament, vencuda.
Artur Bladé i Desumvila va reunir una de les obres més emblemàtiques de la nostra llengua.
La seva passió per la terra es deixa veure en totes les manifestacions literàries.
Cossetània edita la seva obra completa.
L´obra completa de l´escriptor de Benissanet veurà la llum ,gràcies a Cossetània i això significa que , tots i totes, podrem gaudir de llibres i lectures amb caràcter.
Coneixem a Artur Bladé?
Artur Bladé i Desumvila va conrear la narrativa i l’assaig fent incursions en poesia i periodisme. Va ésser un autodidacta de les nostres lletres. De caire republicà i catalanista, es va exiliar al final de la guerra civil a França i a Mèxic, on va elaborar literàriament els records de la guerra i de l’exili. Es va relacionar amb persones il•lustres de la nostra cultura: Pompeu Fabra, Rovira i Virgili i Francesc Pujols.
Mai perquè la seva vital vinculació amb la seva terra, inspirant-se amb :la vida al seu poble i comarca . Amb tot això va escriure una quinzena de llibres que ja són tota una referència en el memorialisme català del segle XX,. Tot i que per a moles és menys conegut s´ el pot ficar dins del mateix farcell que a Arbó ( també de les terres de l´Ebre )Pla, Gaziel o Sagarra.
Va tornar a Catalunya, en la dècada dels seixanta col•laborant activament en el en el paper cultural i lingüístic de la seva terra. Va publicar diversos volums d’història, va escriure àmpliament en la premsa catalana (Avui, Tele-Estel, Serra d’Or...) i va iniciar una llarga sèrie de dietaris, anomenats Viure a Tarragona, que abasta la crònica dels deu últims anys del franquisme i els primers de la transició.
L´obra.
Dins el primer volum de l’Obra completa d’Artur Bladé i Desumvila es recullen els llibres : Benissanet..Els treballs i els dies d’un poble de l’Ebre català i Gent de la Ribera d’Ebre, Artesans, pagesos, rodaires. Són, en definitiva, les obres més singulars sobre allò que el mateix autor anomenava la terra natal, és a dir, el poble on va néixer, Benissanet, i la seva comarca,, la Ribera d’Ebre, una terra .Bladé , segons els entesos, és un magistral descriptor d’ambients, situacions, personatges i paisatges. En Benissanet conta una història plenament local, en el sentit que posa de manifest la història , des de ben endins, d’un poble. Aquesta obra, escrita al bell mig del seu exili, és producte indefectible de l’enyor de la terra natal . Benissanet no és una típica monografia locals, sinó que és una narració de caire autobiogràfic i coral que ens permet conèixer el sentir col•lectiu d’una petita comunitat rural, amb un excel•lent tractament del caire humà de cadascun dels personatges.
La segona obra d’aquest volum, Gent de la Ribera d’Ebre, en canvi, té una dimensió de retaule geogràfic i humà de diverses comunitats marcades pel riu. És clarament una crònica multilocal, entre la memòria històrica i la pròpia, la geografia física i humana del país natal.
El segon volum que edita Cossetània sobre l´obra completa d´ Artur Bladé.
El cicle de l’exili ja és part del segon volum de l’obra completa d’Artur Bladé inclou el llibre L’exiliada. Dietari de l’exili, 1939-1940, una obra coral que relata, retratant, la tragèdia catalana del segle XX: el final de la guerra civil, el pas per la frontera dels Pirineus catalans dels republicans i els primers anys de l’exili al Rosselló o en terres occitanes. Ací ,el mateix autor és el protagonista de la història narrada, el llibre adquireix una dimensió de crònica col•lectiva, en el sentit que reflecteix el conjunt de les penalitats passades pels exiliats en els diversos moments d´ aquells dies….aquella atmosfera politicosocial s’agreujà quan es declarà la Segona Guerra Mundial, . En el llibre desfilen gairebé tots els protagonistes de la Catalunya republicana: de Companys a Tarradellas, de Pompeu Fabra a Pau Casals, així com Carles Riba, Rovira i Virgili, Francesc Pujols i tants altres, i els més joves, com ara Josep M. Lladó, Heribert Barrera, Alexandre Cirici, etc. És el retrat de la Catalunya, políticament, vencuda.
Narrar, caminar,passetjar...gaudir.
Narrativa per a disfrutar d´itineraris.
Cossetània és una editorial compromesa amb edicions que fan referència a la natura i a disfrutar d´ella; una de les maneres de fer-ho és mitjançant la pràctica del senderisme o el gaudir de sendes i camins amb la bicicleta de tot terreny. Cossetàqnia torna a editar, incentivada per un precedent exitós:50 itineraris en BTT per Catalunya de Manel Cajide i Plaza dins la col-lecció Azimut
Amb la BTT es pot assolir, en molt menys temps del que exigeix un complet trekking, antigues ermites romà-niques assentades en bucòlics paratges, cims més modestos però alhora interessants, frondosos boscos i belles fagedes, cur-sos de rius, rierols i rieres gairebé oblidats i espais rurals poc coneguts. Aquest nou volum de la col•lecció Azimut és una guia de rutes seleccionades i distribuïdes per tot el territori català que permet conèixer aquests tipus d’indrets, alguns molt emblemàtics i altres més desconeguts i, per tant, menys freqüentats.
Tots els itineraris que presenta la guia han estat dissenyats i recorreguts amb l’ajuda de ma--pes cartogràfics i han estat catalogats entre un i cinc estels, com la famosa guia Michelin, en funció de paràmetres tals com la duresa i la llar-gada del recorregut, la bellesa de l’entorn, la ciclabilitat de les pistes o camins, el percentatge de trams per carretera... i, val a dir, l’autor ha posat especial cura que de la totalitat dels quilòmetres acumulats en aquests itineraris, el 99% siguin ciclables.
Conèixer la natura, des de les diferents etapes de l´any, és una de les consignes de Cossetània i,també, dels dos autors del llibres que els presentarem ara mateix. Ells Xavier Bayer y Cisco Guasch que han escrit :Itineraris de natura pel Gaià, el Foix i l’Anoia
El curs de l’any
Aquest llibre és un recull de dotze itineraris que ens han de permetre millorar els nostres coneixements a l’entorn de la natura. En sortir a caminar per la muntanya ens podem trobar amb un munt de plantes, animals i altres elements de la natura o de la vida al camp que val la pena de conèixer. Com més coses sapiguem dels éssers vius que ens envolten més capaços serem de valorar la seva importància i la nostra estima per la natura serà major.
Els dotze itineraris que proposem en aquest treball queden situats a l’entorn dels rius Gaià, Foix i Anoia, i del massís del Garraf. La part alta de les conques d’aquests rius és a la Serralada Prelitoral. En aquest conjunt territorial hi trobem una interessant i variada diversitat d’ambients naturals, sobretot de clara influència mediterrània. A més, cada un dels recorreguts que proposem ha estat realitzat en un dels diferents mesos de l’any. Això ha estat així per tal d’anar veient els canvis que es produeixen en la natura durant el pas de les estacions. La floració i fructificació de les plantes, l’aparellament dels animals, les migracions dels ocells, la influència del temps i molts altres fenòmens fan que al llarg de l’any hi hagi un cicle vital prou interessant i variat.
Girona i el seu cercle ens aguarda amb bones propostes per a caminar. El llibre:
Excursions a peu pel voltant de Girona , és un llibre atractiu que ens ensenya
13 itineraris de senderisme per la vall de Sant Daniel des de la ploma Xavier Vilamitjana Pujol que han editat el llibre amb Cossetània, dins la col-lecció Azimut
Aquest llibre va adreçat a persones que estimen la natura, l’esport i la ciutat de Girona. Es tracta d’una guia que permetrà descobrir els racons més amagats de la vall de Sant Daniel. Però no només es podrà gaudir de paratges insòlits, sinó que també es podrà conèixer l’entorn natural més immediat a la ciutat; sempre acompanyat de la història que precedeix i condiciona el present, passat i futur de la vall.
L’obra s’estructura en 13 capítols o rutes que, de mica en mica, es van internant a la vall fins als puigs que la limiten i la conformen. Per mitjà d’una descripció plana i plena de referències cartogràfiques, hom es guiarà eficaçment entre camins i caminois, ajudat per algunes observacions i recomanacions pràctiques. Cada ruta va precedida per un mapa topogràfic detallat que permet seguir les indicacions del text amb gran facilitat; i un gràfic amb altimetries en tres dimensions que dóna idea de la dificultat o duresa que pot presentar l’excursió. Finalment, un recull de fotografies i descripcions ordenades a cada text permet reconèixer els indrets per on es passa i apreciar els detalls més ocults.
Catalunya. 50 excursions inoblidables de Jordi Longás i Mayayo ,editat per Cossetània dins la col-lecció Khroma, és un llibre que pretén reunir aquelles excursions especials o més que especials.
Caminar és una de les millors formes d’aprendre a estimar la terra, de respectar el nostre medi i de viure amb harmonia amb nosaltres mateixos. Per això, aquest recull d’excursions inoblidables pretén tant oferir idees a persones expertes com a aquells que volen obrir els seus horitzons, potser per viure’ls en família o amb la colla. En conseqüència, en aquest viatge que et proposem no falten incursions als espais naturals clàssics, reconeguts des fa anys per diferents figures legals que els protegeixen, però també hi ha excursions poc conegudes que poden estimular els excursionistes més experimentats.
L’obra s’estructura en 50 rutes. La presentació de cada excursió segueix un mateix model. Una breu fitxa pràctica dóna les principals referències que cal tenir en compte per fer la ruta, com són l’accés al punt de sortida, l’horari aproximat, la valoració de la dificultat i una cartografia bàsica de consulta. Després, un breu text anticipa alguns dels aspectes més destacats del lloc que es vol visitar, evoca alguns records o suggereix altres formes de viure la ruta proposada. Seguidament es fa la descripció del camí, de manera suficient per seguir l’itinerari però sense abusar de detalls que limitin en excés la iniciativa i compromís de cada excursionista. Finalment, cada ruta s’acompanya d’un croquis i de diverses fotografies que mostren la bellesa de cada zona.
Cossetània és una editorial compromesa amb edicions que fan referència a la natura i a disfrutar d´ella; una de les maneres de fer-ho és mitjançant la pràctica del senderisme o el gaudir de sendes i camins amb la bicicleta de tot terreny. Cossetàqnia torna a editar, incentivada per un precedent exitós:50 itineraris en BTT per Catalunya de Manel Cajide i Plaza dins la col-lecció Azimut
Amb la BTT es pot assolir, en molt menys temps del que exigeix un complet trekking, antigues ermites romà-niques assentades en bucòlics paratges, cims més modestos però alhora interessants, frondosos boscos i belles fagedes, cur-sos de rius, rierols i rieres gairebé oblidats i espais rurals poc coneguts. Aquest nou volum de la col•lecció Azimut és una guia de rutes seleccionades i distribuïdes per tot el territori català que permet conèixer aquests tipus d’indrets, alguns molt emblemàtics i altres més desconeguts i, per tant, menys freqüentats.
Tots els itineraris que presenta la guia han estat dissenyats i recorreguts amb l’ajuda de ma--pes cartogràfics i han estat catalogats entre un i cinc estels, com la famosa guia Michelin, en funció de paràmetres tals com la duresa i la llar-gada del recorregut, la bellesa de l’entorn, la ciclabilitat de les pistes o camins, el percentatge de trams per carretera... i, val a dir, l’autor ha posat especial cura que de la totalitat dels quilòmetres acumulats en aquests itineraris, el 99% siguin ciclables.
Conèixer la natura, des de les diferents etapes de l´any, és una de les consignes de Cossetània i,també, dels dos autors del llibres que els presentarem ara mateix. Ells Xavier Bayer y Cisco Guasch que han escrit :Itineraris de natura pel Gaià, el Foix i l’Anoia
El curs de l’any
Aquest llibre és un recull de dotze itineraris que ens han de permetre millorar els nostres coneixements a l’entorn de la natura. En sortir a caminar per la muntanya ens podem trobar amb un munt de plantes, animals i altres elements de la natura o de la vida al camp que val la pena de conèixer. Com més coses sapiguem dels éssers vius que ens envolten més capaços serem de valorar la seva importància i la nostra estima per la natura serà major.
Els dotze itineraris que proposem en aquest treball queden situats a l’entorn dels rius Gaià, Foix i Anoia, i del massís del Garraf. La part alta de les conques d’aquests rius és a la Serralada Prelitoral. En aquest conjunt territorial hi trobem una interessant i variada diversitat d’ambients naturals, sobretot de clara influència mediterrània. A més, cada un dels recorreguts que proposem ha estat realitzat en un dels diferents mesos de l’any. Això ha estat així per tal d’anar veient els canvis que es produeixen en la natura durant el pas de les estacions. La floració i fructificació de les plantes, l’aparellament dels animals, les migracions dels ocells, la influència del temps i molts altres fenòmens fan que al llarg de l’any hi hagi un cicle vital prou interessant i variat.
Girona i el seu cercle ens aguarda amb bones propostes per a caminar. El llibre:
Excursions a peu pel voltant de Girona , és un llibre atractiu que ens ensenya
13 itineraris de senderisme per la vall de Sant Daniel des de la ploma Xavier Vilamitjana Pujol que han editat el llibre amb Cossetània, dins la col-lecció Azimut
Aquest llibre va adreçat a persones que estimen la natura, l’esport i la ciutat de Girona. Es tracta d’una guia que permetrà descobrir els racons més amagats de la vall de Sant Daniel. Però no només es podrà gaudir de paratges insòlits, sinó que també es podrà conèixer l’entorn natural més immediat a la ciutat; sempre acompanyat de la història que precedeix i condiciona el present, passat i futur de la vall.
L’obra s’estructura en 13 capítols o rutes que, de mica en mica, es van internant a la vall fins als puigs que la limiten i la conformen. Per mitjà d’una descripció plana i plena de referències cartogràfiques, hom es guiarà eficaçment entre camins i caminois, ajudat per algunes observacions i recomanacions pràctiques. Cada ruta va precedida per un mapa topogràfic detallat que permet seguir les indicacions del text amb gran facilitat; i un gràfic amb altimetries en tres dimensions que dóna idea de la dificultat o duresa que pot presentar l’excursió. Finalment, un recull de fotografies i descripcions ordenades a cada text permet reconèixer els indrets per on es passa i apreciar els detalls més ocults.
Catalunya. 50 excursions inoblidables de Jordi Longás i Mayayo ,editat per Cossetània dins la col-lecció Khroma, és un llibre que pretén reunir aquelles excursions especials o més que especials.
Caminar és una de les millors formes d’aprendre a estimar la terra, de respectar el nostre medi i de viure amb harmonia amb nosaltres mateixos. Per això, aquest recull d’excursions inoblidables pretén tant oferir idees a persones expertes com a aquells que volen obrir els seus horitzons, potser per viure’ls en família o amb la colla. En conseqüència, en aquest viatge que et proposem no falten incursions als espais naturals clàssics, reconeguts des fa anys per diferents figures legals que els protegeixen, però també hi ha excursions poc conegudes que poden estimular els excursionistes més experimentats.
L’obra s’estructura en 50 rutes. La presentació de cada excursió segueix un mateix model. Una breu fitxa pràctica dóna les principals referències que cal tenir en compte per fer la ruta, com són l’accés al punt de sortida, l’horari aproximat, la valoració de la dificultat i una cartografia bàsica de consulta. Després, un breu text anticipa alguns dels aspectes més destacats del lloc que es vol visitar, evoca alguns records o suggereix altres formes de viure la ruta proposada. Seguidament es fa la descripció del camí, de manera suficient per seguir l’itinerari però sense abusar de detalls que limitin en excés la iniciativa i compromís de cada excursionista. Finalment, cada ruta s’acompanya d’un croquis i de diverses fotografies que mostren la bellesa de cada zona.
Narrativa
Narrativa des de Cossetània.
Des de Cossetània ens apleguen unes maneres de fer literatura, lectura, neguit per llegir...Així, com a novetats, podem trobar:
Novel-la per a entretindre.
Diari d’un artista de Miquel S. Jassans és un llibre que s´avança al pressent i cap al futur...
Uns fets que passen a l’any 2050, a Alcover, Barcelona i Sardenya, en els quals la intriga, la passió, l’amor i el crim hi són presents, ens introdueixen en un món on l’art encara no és mort i el vell mite del paradís perdut encara és vigent.
La Núria descobreix el diari del pintor Bernat Brau i la seva lectura permetrà als protagonistes, la Carla i l’Ambròs, conèixer què pensava Bernat d’alguns artistes i quin era el seu concepte sobre l’art. Aquests coneixements els apassionaran i alhora, la filosofia de Bernat canviarà les seves vides.
Narrativa per a viure, entendre, compendre…apendre.
Els amazics..Una història silenciada, una llengua viva de Hassan Akioud i Eva Castellanos és una mena de llibre, entre contalla i assaig que dins la col-lecció Prisma amb Cossetània com a editorial.
Aquest llibre pretén ser una obra de divulgació per donar a conèixer el poble amazic, la seva llengua i la seva cultura mil•lenària. Un poble que ha sobreviscut a la romanització i a l’arabització del nord de l’Àfrica. Un poble heterogeni que, en bona part, té en la llengua pròpia la base de la seva identitat col•lectiva i que es caracteritza per haver sobreviscut a través de la tradició oral. Són amazics el poble nòmada dels tuaregs, els habitants de la Cabília algeriana; de l’Atles, el Sus i el Rif marroquí; de l’illa de Jerba a Tunísia; dels oasis de Siwa a Egipte; així com algunes tribus de Mali, Níger i fins i tot de Mauritània, el Txad i Burkina Faso. També era amazic el mític líder rifeny anticolonialista, Abd el-Krim, o els almoràvits i els almohades, que van tenir un protagonisme destacat en l’ocupació musulmana de Catalunya durant l’edat mitjana.
La nostra intenció és allunyar-nos de descripcions folklòriques i simplistes per aproximar-nos a una cultura viva i dinàmica. És només d’aquesta manera que el coneixement del poble amazic, fins i tot, ens pot arribar a donar claus per entendre alguns aspectes relacionats amb qüestions de gran actualitat com la situació dels països islàmics, el paper de la dona a l’islam o els orígens d’un percentatge significatiu dels immigrants magrebins presents avui en dia al nostre país.
Aproximar-nos a la cultura autòctona del nord d’Àfrica ens permet trencar el tòpic d’un Magreb arabomusulmà. Sovint es té una imatge distorsionada del nord d’Àfrica, s’entén com una uniformitat cultural àrab sota el vel de l’islam. La nostra intenció és donar veu a una llengua i a una cultura que, tot i que han estat constantment silenciades, es mantenen tossudament vives.
Després podem gaudir de Poblet, senyor feudal.La documentació de l’Arxiu de Poblet (Armari III) de Valentí Gual Vilà. Ací, el propòsit del llibre és descriure el fons documental de l’armari III de l’Arxiu de Poblet de cara a posar-lo a la disposició dels investigadors i dels lectors en general. Hem d’advertir que aquest exemplar conté els índexs onomàstic i toponímic tant de l’armari II com del III, elaborats gràcies a l’excel•lent feina de fra Xavier Guanter, bibliotecari de Poblet.
L’abat de Poblet expressa la seva satisfacció per la nova publicació “d’un nou armari de l’Arxiu de Poblet, el tercer, distribuït en dos grans apartats. Un primer gran bloc dedicat als processos civils en què Poblet fou part a causa del seu paper com a importantíssim senyor feudal. Destaquen, entre molts altres, els plets amb els comuns de Vimbodí i de Verdú, les dues joies de la corona pobletana, així com els conflictes derivats de l’explotació de la ingent massa forestal coneguda com el Bosc de Poblet. S’hi conserven les causes ordinàries, els arbitratges, les concòrdies, les declaracions dels testimonis, els al•legats d’advocats i procuradors i no sempre les resolucions, car l’exclaustració de 1835 arribà quan la justícia encara no havia emès sentència. Un segon gran paquet de documentació correspon al patrimoni de Poblet. S’hi guarden els valuosos títols de propietat, un gran nombre d’establiments emfitèutics practicats per Poblet en els seus vastos dominis, les rendes percebudes, els comptes dels bossers i de l’administració en general, centenars de rebuts i cobraments de censos, i els capbreus a què els vassalls del monestir es veien obligats perquè quedés clara i ben dibuixada la senyoria pobletana.
»Com podeu veure són temes que afecten la vida ordinària dels pobles i veïnatges de Poblet, dels vassalls del monestir. Temes que poden donar-nos a conèixer aspectes interessants de la vida social i econòmica d’aquells segles medievals i de l’època moderna, en relació amb el monestir de Poblet i els seus dominis.”
Narrativa per a degustar. Des de Cossetània ens aplega un llibre per a gaudir de la cuina amb Fogons i tradicions. Memòries culinàries des de la ploma i l´ analítica versus experiment tradicional de M. Teresa Font i Blanch dins la col-lecció El Cullerot
«La Maria Teresa de Ca Pellisa, anys ans d’elaborar aquests escrits, va fer una recopilació d’algunes de les receptes culinàries més significatives, tant de les tradicionals com de les que anava coneixent per transmissió oral de persones conegudes. Altres les va anar incorporant a partir de diversos punts de difusió: revistes, llibres, mitjans de comunicació… Aquesta recopilació es va anar passant entre parents, amics i coneguts. En aquell moment, van tindre una gran acceptació, ja que es van difondre per diversos indrets de la Terra Alta. Algunes receptes es van publicar en la revista La Cabana de la Fatarella. A més, en la seua maduresa, la Maria Teresa va anar teixint aquesta relació de les tradicions del curs de l’any lligades amb l’alimentació, els fogons. Hi ha la cuina de la festa però també hi incorpora la del dia a dia, plena de la riquesa del saber fer de la gent de poble.»
Des de Cossetània ens apleguen unes maneres de fer literatura, lectura, neguit per llegir...Així, com a novetats, podem trobar:
Novel-la per a entretindre.
Diari d’un artista de Miquel S. Jassans és un llibre que s´avança al pressent i cap al futur...
Uns fets que passen a l’any 2050, a Alcover, Barcelona i Sardenya, en els quals la intriga, la passió, l’amor i el crim hi són presents, ens introdueixen en un món on l’art encara no és mort i el vell mite del paradís perdut encara és vigent.
La Núria descobreix el diari del pintor Bernat Brau i la seva lectura permetrà als protagonistes, la Carla i l’Ambròs, conèixer què pensava Bernat d’alguns artistes i quin era el seu concepte sobre l’art. Aquests coneixements els apassionaran i alhora, la filosofia de Bernat canviarà les seves vides.
Narrativa per a viure, entendre, compendre…apendre.
Els amazics..Una història silenciada, una llengua viva de Hassan Akioud i Eva Castellanos és una mena de llibre, entre contalla i assaig que dins la col-lecció Prisma amb Cossetània com a editorial.
Aquest llibre pretén ser una obra de divulgació per donar a conèixer el poble amazic, la seva llengua i la seva cultura mil•lenària. Un poble que ha sobreviscut a la romanització i a l’arabització del nord de l’Àfrica. Un poble heterogeni que, en bona part, té en la llengua pròpia la base de la seva identitat col•lectiva i que es caracteritza per haver sobreviscut a través de la tradició oral. Són amazics el poble nòmada dels tuaregs, els habitants de la Cabília algeriana; de l’Atles, el Sus i el Rif marroquí; de l’illa de Jerba a Tunísia; dels oasis de Siwa a Egipte; així com algunes tribus de Mali, Níger i fins i tot de Mauritània, el Txad i Burkina Faso. També era amazic el mític líder rifeny anticolonialista, Abd el-Krim, o els almoràvits i els almohades, que van tenir un protagonisme destacat en l’ocupació musulmana de Catalunya durant l’edat mitjana.
La nostra intenció és allunyar-nos de descripcions folklòriques i simplistes per aproximar-nos a una cultura viva i dinàmica. És només d’aquesta manera que el coneixement del poble amazic, fins i tot, ens pot arribar a donar claus per entendre alguns aspectes relacionats amb qüestions de gran actualitat com la situació dels països islàmics, el paper de la dona a l’islam o els orígens d’un percentatge significatiu dels immigrants magrebins presents avui en dia al nostre país.
Aproximar-nos a la cultura autòctona del nord d’Àfrica ens permet trencar el tòpic d’un Magreb arabomusulmà. Sovint es té una imatge distorsionada del nord d’Àfrica, s’entén com una uniformitat cultural àrab sota el vel de l’islam. La nostra intenció és donar veu a una llengua i a una cultura que, tot i que han estat constantment silenciades, es mantenen tossudament vives.
Després podem gaudir de Poblet, senyor feudal.La documentació de l’Arxiu de Poblet (Armari III) de Valentí Gual Vilà. Ací, el propòsit del llibre és descriure el fons documental de l’armari III de l’Arxiu de Poblet de cara a posar-lo a la disposició dels investigadors i dels lectors en general. Hem d’advertir que aquest exemplar conté els índexs onomàstic i toponímic tant de l’armari II com del III, elaborats gràcies a l’excel•lent feina de fra Xavier Guanter, bibliotecari de Poblet.
L’abat de Poblet expressa la seva satisfacció per la nova publicació “d’un nou armari de l’Arxiu de Poblet, el tercer, distribuït en dos grans apartats. Un primer gran bloc dedicat als processos civils en què Poblet fou part a causa del seu paper com a importantíssim senyor feudal. Destaquen, entre molts altres, els plets amb els comuns de Vimbodí i de Verdú, les dues joies de la corona pobletana, així com els conflictes derivats de l’explotació de la ingent massa forestal coneguda com el Bosc de Poblet. S’hi conserven les causes ordinàries, els arbitratges, les concòrdies, les declaracions dels testimonis, els al•legats d’advocats i procuradors i no sempre les resolucions, car l’exclaustració de 1835 arribà quan la justícia encara no havia emès sentència. Un segon gran paquet de documentació correspon al patrimoni de Poblet. S’hi guarden els valuosos títols de propietat, un gran nombre d’establiments emfitèutics practicats per Poblet en els seus vastos dominis, les rendes percebudes, els comptes dels bossers i de l’administració en general, centenars de rebuts i cobraments de censos, i els capbreus a què els vassalls del monestir es veien obligats perquè quedés clara i ben dibuixada la senyoria pobletana.
»Com podeu veure són temes que afecten la vida ordinària dels pobles i veïnatges de Poblet, dels vassalls del monestir. Temes que poden donar-nos a conèixer aspectes interessants de la vida social i econòmica d’aquells segles medievals i de l’època moderna, en relació amb el monestir de Poblet i els seus dominis.”
Narrativa per a degustar. Des de Cossetània ens aplega un llibre per a gaudir de la cuina amb Fogons i tradicions. Memòries culinàries des de la ploma i l´ analítica versus experiment tradicional de M. Teresa Font i Blanch dins la col-lecció El Cullerot
«La Maria Teresa de Ca Pellisa, anys ans d’elaborar aquests escrits, va fer una recopilació d’algunes de les receptes culinàries més significatives, tant de les tradicionals com de les que anava coneixent per transmissió oral de persones conegudes. Altres les va anar incorporant a partir de diversos punts de difusió: revistes, llibres, mitjans de comunicació… Aquesta recopilació es va anar passant entre parents, amics i coneguts. En aquell moment, van tindre una gran acceptació, ja que es van difondre per diversos indrets de la Terra Alta. Algunes receptes es van publicar en la revista La Cabana de la Fatarella. A més, en la seua maduresa, la Maria Teresa va anar teixint aquesta relació de les tradicions del curs de l’any lligades amb l’alimentació, els fogons. Hi ha la cuina de la festa però també hi incorpora la del dia a dia, plena de la riquesa del saber fer de la gent de poble.»
Llegir
Llegim sobre “la sort” dels exiliats de les Illes Balears
Balears en la guerra va generar mols exiliats, la seva història, la seva sort lla van escriure A. Marimón i M. Santana. Ara, es torna a editar.
Els exiliats van marxar primer a la Península i després a l'Estat francès, Veneçuela, Argentina o Mèxic foren entorn a més d'un milenar de persones, refugiats o exiliats, que van fugir de casa pel conflicte. Al llibres es desgranen les causes o les circumstàncies d'aquests exilis. , recuperant les històries oblidades de personatges emblemàtics com Gabriel Alomar o la viuda i la filla d'Emili Darder. ; també es fa menció a les vivències de ciutadans anònims .
Balears en la guerra va generar mols exiliats, la seva història, la seva sort lla van escriure A. Marimón i M. Santana. Ara, es torna a editar.
Els exiliats van marxar primer a la Península i després a l'Estat francès, Veneçuela, Argentina o Mèxic foren entorn a més d'un milenar de persones, refugiats o exiliats, que van fugir de casa pel conflicte. Al llibres es desgranen les causes o les circumstàncies d'aquests exilis. , recuperant les històries oblidades de personatges emblemàtics com Gabriel Alomar o la viuda i la filla d'Emili Darder. ; també es fa menció a les vivències de ciutadans anònims .
viernes, marzo 02, 2007
PROA AMB LA BONA LITERATURA.
Editorial Proa de llengua catalana té, dins el seu particular armari de publicacions, a grans plomes i a autèntiques e imprescindibles lectures.
Els parlem, per exemple, d ´Els jardins de llum d´ Amin Maalof dins la col•lecció A tot vent és una. Novel•la i conte traduïts del francès - Novel•la i conte històrics que Proa té editat des de l ´Any 1997. Del mateix escriptor és la mítica Lleó l'Africà.. Amin Maalouf que hi és a Proa des de l´any 1995, dins la col-lecció A tot vent.
L´Italià Vincenzo Consolo va escriure El somrís del mariner inconegut una que publica Proa amb la col-lecció Tot vent obra traduïda per Alexis Eudald Solà. Cal recordar que aquesta ploma és una de les fonamentals de la literatura de l´agitat segle XIX. Una obra fabulosa de la literatura universal és Madame Bovary de Gustave Flaubert .
Cada vegada són més els llibres escrits per varios autors, és el cas de Un cop de sort i altres narracions.. . Es tracta dún llibre de relats sota el denominador comú d´estar encapçalats per "Un cop de sort". Aquest llibre va esdevindre el guanyador del premi de narrativa curta Vent de Port.
Per acabar cal parlar d´un dels autors amb més renom darrerament, és Paul Auster i Proa , dins la col-lecció A tot vent publica: Trilogia de Nova York .
Els parlem, per exemple, d ´Els jardins de llum d´ Amin Maalof dins la col•lecció A tot vent és una. Novel•la i conte traduïts del francès - Novel•la i conte històrics que Proa té editat des de l ´Any 1997. Del mateix escriptor és la mítica Lleó l'Africà.. Amin Maalouf que hi és a Proa des de l´any 1995, dins la col-lecció A tot vent.
L´Italià Vincenzo Consolo va escriure El somrís del mariner inconegut una que publica Proa amb la col-lecció Tot vent obra traduïda per Alexis Eudald Solà. Cal recordar que aquesta ploma és una de les fonamentals de la literatura de l´agitat segle XIX. Una obra fabulosa de la literatura universal és Madame Bovary de Gustave Flaubert .
Cada vegada són més els llibres escrits per varios autors, és el cas de Un cop de sort i altres narracions.. . Es tracta dún llibre de relats sota el denominador comú d´estar encapçalats per "Un cop de sort". Aquest llibre va esdevindre el guanyador del premi de narrativa curta Vent de Port.
Per acabar cal parlar d´un dels autors amb més renom darrerament, és Paul Auster i Proa , dins la col-lecció A tot vent publica: Trilogia de Nova York .
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
