Drama.

Qué drama
El del color de la piel
Que se deshizo
Sin deslizarse
En el permiso
Que de aquella mirada…
….supuraba.

Fosas en la memoria

Viento,
Aurora que lleva el sentimiento
Y el pensamiento…algo común
Una fosa descubierta
Hasta ayer ignorada
Muertos que desvelan su tragedia
Esperando ser acogidos
Fríos los días en inviernos
Asfixia en el estío
Impotencia, tristeza en toda estación
Allí, no se adivinaban ni los tiempos de cambio
Un día se escarbó la tierra
Quizás con las mismas palas con que se enterró
Y unas manos engomadas
Que tocaron una frente…
….la frente para algunos…con nombre
frente de hueso y tierra
La fosa, al fin de los años…
….se deshizo.

Viaje por los dos polos.

El cielo, aquel día de Marzo, experimentó curiosas variaciones… se tapaba con toda una tonalidad de colores oscuros y tensos… ratos después muchos de ellos desaparecían arrastrados por las corrientes de aire… entonces se adivinaba algún atisbo de cielo azul: potente, marcado y personal… pero, aún más pronto se paraba el tiempo para detener al sol y a las luces vespertinas. Cuenta una leyenda del pueblo que el sol se esconde para charlar con la luna, mientras los azules más cálidos del firmamento se reparten a su alrededor cual centinelas fuesen. Un espectáculo que Iris contemplaba desde su balcón admirándose de aquel puzzle cambiante y mutante que detenía, siempre, alguna mirada. El viento sabrá porqué soplaba sin llevarse ni el aire que se posaba entre sacudidas de lluvia, Marzo es así, un mes tan bipolar como la larga carga que arrastraba Iris.

Llegim des de l´aventura de caminar...

Un Caminar molt aventurer.
Les revistes mensuals són, sovint, molt esperades...tant que costa saber que encara queda un temps per poder gaudir d´ unes pàgines que, poc a poc, ens duen per llocs e indrets molt difícils d´ aplegar o descobrir. Amb Caminar, això passa tots els mesos....quan sents aquella necessitat de saber d´ ells per a que et duguin de viatge i pel viatge de la vida. D´ aquest mes hem triat unes ofertes que ens pareixen més que suggerents....Tanqueu els ulls que ens en anem de viatge.

Caminant pel Parc Nacional de Bwindi per, entre d´ altres coses, poder veure de prop als goril•les de muntanya, allí entre núvols baixos, verds de diferents famílies, humitats y la foscor del bosc que deixa passar poc els raig de llum i sol .En aquest entorn hi destaca la majestuositat del goril•la de muntanya amb el seu pelatge negre i amb petits, però molt expressius ulls que, entre tanta espessor, són com d´un roig especial.
Els de Caminar fan que ens apropem a ells caminant pel parc nacional de Bwindi...un passadís cap a un entorn vertaderament fascinant on el goril•la ens pot fer valorar allò de precís, petit i unànime que és la vida.
A menjar a Orio; aquesta és una ciutat banyada pel Cantàbric basc, on la vida acaba per començar de sobte...els de Caminar ens apropen al seu particular tresor gastronòmic alternant i fent compatibles dos maneres diferents, però igualment agradables de disfrutar del turisme gastronòmic. Podem fer-ho anant pels carrers per menjar pinxo a pinxo o gaudint de taula, mantell, forquilla i ganivet amb les torrades de peix, carn...tot això abans o després d´ anar a veure com els tradicionals rems lluiten amb la mar per agafar velocitat...
Visitar la Serra el Cadí ; aquest indret de Serres i no poques valls està rodejat al cor dels Pirineus Catalans per l´ Alt Urgell, per la vall majestuosa de la Cerdanya i més al fons els Pirineus frontera de fronteres. Després de presentar-nos aquest indret català...els de Caminar ens inviten a experimentar sensacions amb una sèrie de rutes. A Cadí ens trobarem amb el parc natural Cadí-Moixeró...un indret on els animals viuen amb un poc més de pau...Un lloc com cal i on cal apropar-se.

Segòvia y las espectaculars Hoces del Duratón ;
Un ganivet pareix que va tallar la terra al norest de terres de Segòvia...donant un pas reforçat al riu Duratón al llarg de no pocs quilòmetres...en aquest trajecte podem contemplar verdaders tresors naturals i humans...d´ aquesta manera emprendre el recorregut que proposa Caminar no serà cap esforç.

Un aniversari...

Vuitanta anys de Márquez.
L´ any 1967 un exiliat català a terres de sudamèrica treballava per a una editorial i edità
una obra que viatjava entre quelcom màgic i allò més real…Al cap dels anys Cien años de soledad es convertiria en una de les grans obres de la literatura universal i el seu autor Gabriel García Márquez en una de les millors plomes de tots els temps.
Com que ací cada any està dedicat a una colla de coses…aquest any li toca a García Márquez perquè compleix vuitanta anys i perquè, a més, es compleixen vint-i-cinc anys de la concessió del premi Nobel i quaranta anys de la publicació de l´ esmentada novel-la. Avui, cada creació d´ aquest escriptor colombià, és un èxit abans de ficar-se a les llibreries…la gent l´ espera i li rendeix homenatge….encara es venen les seves exitoses novel-les : Cien años de soledad, El amor en los tiempos del cólera, El coronel no tiene quien le escriba….Obres mestres de la literatura.
La vida d´un escriptor d´ èxit és una mena de competició entre els seus personatges que es troben i es retroben entre les pàgines dels seus llibres…..així molts dels personatges que es creuen dins la soledat , els cent anys , els rius que munten i baixen, les mirades perdudes, les joies contingudes, aquells temps, gaire bé perduts, del còlera....L´ univers particular d´un dels millors escriptors que si hagués sigut ignorat no ens hagués enamorat a molts lectors...a vegades massa tard, tot i que mai és tard.
Quan tot el món es rendeix als peus dels millors autors no puc deixar de pensar amb aquells que, pel motiu que sigui, han estat ignorats per criteris equivocats o allò que és pitjor....per falta de llibertat...Recordant a Garcia Márquez espero poder recordar a tots els escriptors i escriptores amb la meva llengua que mai seran recordats perquè sempre van ésser ignorats.

Lectors de CAMINAR, amants de sendes.

DOS PROPUESTAS DESDE CAMINAR.
Daroca , el Medievo de la Edad Contemporánea, todavía palpita tomando el pulso a un mundo contemporáneo que mira entusiasmado y sobrecogido su pasado.Esta ciudad posee una riqueza histórico-artística que se desvanecen por nuestros días para que, seguramente, observemos lo bella, majestuosa, importante y potente que fue para el Aragón ancestral...el que imprimía carácter, fuerza y sentido más allá de sus fronteras.
Daroca entre su caserío todavía conservamás de doscientos edificios , a pesar de haber perdido más de la mitad de su patrimonio cultural. Caminar nos acerca a esta monumental ciudad y nos organiza un recorrido por sus calles para sumergirnos en otro tiempo. De la vida cultural de esta ciudad zaragozana destaca el Festival Internacional de Música Antigua que se ha consolidado convirtiéndose en toda una expesión donde vale la pena citarse.
El Valle de Güímar, un lugar para disfrutar. De algo más que de una Isla, la de Tenerife...que viaja, con Caminar, más allá de sus playas mostrándonos unos rincones inhóspitos,sosegados,ásperos donde ir es garantizarse que nuestros sentidos estallen con el mar como un lienzo azul tras nuestra mirada.Aquí pasearemos entre un paisaje casi lunar experimentando el viento alisio que, proviniente del noreste, nos refresca de un agitado día de calor.

Mirades des de Cossetània.

MIREM A L´HOME QUE MIRA.
Un “bloc” publicat amb paper per Cossetània.
Ramon Alcoberro té un “bloc” que mira al món , a l´ home, a les necessitats i preocupacions, al passat i al futur....tot, pot ser, només per preguntar-se moltes de les coses que ens passen avui....les mirem o no, les escoltem o no, les notem o no, les visquem o no.. Cossetània publica, aquesta vegada, un “bloc” de pensament i filosofia....ens atrevirem a pensar , des de la seva col-lecció Prisma????
El primer any de L’home que mira es recull ara revisat i endreçat en una edició que testimonia els usos d’ Internet en la literatura d’idees a Catalunya i que, a més, fa pensar.
Aquest “bloc” ,tan particular, es troba dins de la web de filosofia www.alcoberro.info, el bloc L’home que mira de Ramon Alcoberro és un dels més seguits en català i provoca autèntiques "fílies" i fòbies al món internàutic. L’home que mira recull les opinions sovint incorrectes d’un home gras, lleig, tímid i escèptic, que mira el món sense acabar de creure-hi i més posat en els llibres que en la vida. Una forma diferent de fer memorialisme, culte i prou escèptic per no acabar de prendre’s seriosament ell mateix —i encara menys l’espectacle de la vida.

Qui és Ramon Alcoberro?

Va néixer a Pals, Baix Empordà, el 1957. És professor d’Ètica a la Universitat de Girona, consultor a la Universitat Oberta i administrador d’una de les planes web de referència en l’àmbit de la filosofia: www.alcoberro.info. Col•labora a l’espai «Grans preguntes, grans respostes» d’El matí de Catalunya Ràdio i manté el bloc filosòfic L’home que mira, el primer any del qual (2004-2005) surt ara publicat en paper.
Paucis notus, paucioribus ignotus, Ramon Alcoberro ha publicat quasi una desena de llibres, des del primer text sobre postmodernitat en català, El desordre cívic (1983), fins a un manual d’ètica aplicada: Ètiques per a un món complex (2004) i ha traduït o editat textos de Voltaire, D’Alembert, Mazzarino, La Rochefoucault, Frederic II de Prússia i Thoreau. Ha editat el volum col•lectiu Ética, economía y empresa (2007) i treballa sobre l’he-rència de les Llums i sobre problemes d’ètica aplicada, especialment en tecnologia, economia i medi ambient. És membre de l’Institut de Tecnoètica i coordina la secció de filosofia de l’Ateneu Barcelonès.

sdsdsd

Paraules en català que cerquen el seu lloc....

Una paraula que lluitava
Quan aquella raó parlava
Dins aquella nit plena de llums
Sota els estels tancants.


Els reclams d´un dia sense ombres
El caliu que aixeca la paraula veritat
Els tresors que mai diuen prou
La cançó que jo veia ferida
La calor d´un dia sense frescor
La matinada que no es trenca
I els ulls que s´escapen.

El meu pare em mirà
Quan lluitava en el dia a dia
Com jo miro al meu fill, ara
Allò que mai vaig entendre
Avui ho entenc amb la raó...
...sota el cor camuflada...
allò que vaig desitjar
avui ho trobe amb el fill.

La mar aplega en temps de lluita
I es presenta soterrat
On la sorra és el llit
I la sal, la meva sort...
...impregnant una pell humida i fosca.
Torna la paraula veritat on l´anell
Es va perdre entre el salobre.

Mayúsculas sin criterio.

En la mirada del niño
Estaba aquella mezcla de alegría e ilusión
Un atisbo de paz que no llegaba
y que se presumía abotargado por el miedo
o la razón más pura.
Tan sólo puedo decir que ….
….quizás mañana vuelva a salir el sol.

Aquella especie de odio
Puede que miedo encubierto
Remoderaba nuevos encuentros
Que casi eclipsaban a los pasados
Encuentros que supuraban
Escenas agrias y secas
Los presentes intentaban acercarse
Al umbral de un abrazo.

Cielo azul
Calima de una luna
Que se deshace
En mimos dentro de un hogar
Milagro que pinta el cielo
En una noche de marzo.



Hombres que lloraban
Lágrimas de sal
Y que se delatan con huellas de barro
Sábanas que enarbolaban mensajes
Tormentas que acaloran sentidos
Mediaciones que meditan
Sobre el color de la sangre

Voces

Aquellas voces que volvían después de tantos años no me extrañaban ni lo más mínimo…eran como cruces grises a las que avisar de que has perdido la vida para volver a nacer en un desierto azul , verde y dorado . Todos nos miramos, el miedo estaba presente entre nosotros como la vida es presente ante el abismo ….cerramos la puerta y volvimos a mirarnos como si no entendiéramos el resultado de aquella presunción…Silencio y un deslizamiento débil y témido…la palabra perdón se apoderó de nuestro abrazo.

El índice vengativo

En aquel pueblo hubo un crimen, preñado de varias muertes, recordado de oscuridad, aunque fuese teñido de rojo….hoy, muchos años después, es recordado como un alivio para unos y como una mala solución para otros. Lucía todavía se encontraba huérfana….menos que muchos años antes, pero se sentía mirada y hasta temida…. Era la consecuencia de su acto; el que en un principio fue admirado como heroico y tiempo atrás disipándose en el callejón de la duda; de la envidia por la valentía; de los celos por la decisión; de la impaciencia ante su autoestima…
Su marido Víctor murió cuando se aproximaba hacia ella con un bate de béisbol…el que le había regalado para su hijo Esteban…pero Esteban ya no estaba…surcó un día el cielo empujado por el odio…
Ahora había llegado el tiempo de la venganza y de recuperar su dignidad: Víctor calló abatido por un proyectil de piedra desde un tirachinas de Esteban. Lucía se dejó deslizar de rodillas y estalló en el llanto más horrendo, el de los recuerdos …
Ahora, desde el andén , tan sólo deseaba alejarse lo más posible sabiendo que, en aquel pueblo, siempre se la hubiese preferido llorar ,hasta el delirio, como una víctima más…al día siguiente unas pancartas y gente tras ella lamentándose. Ella lo impidió: por eso vivía, por eso los niños la llamaban la matarife.

Tarde de marzo.

La tarde comenzó a calentarse con temperaturas innecesariamente duras en aquellos días de marzo. Era una especie de primavera adelantada como se adelanta, sin más, el verano quitándole aire y terreno a la mismísima primavera. El aire ,si se mueve ,refresca y recuerda, como un atisbo, algunos días de invierno….pero todo se pierde cuando el sol se deja querer entre la maraña de calles estrechas y cortas o anchas y largas….siempre los que tienen más tienen más de todo y quieren, aún, más de todo.
Mientras tanto el pueblo gruñe por la excesiva temperatura de este sol que quema….ella sale a las calles y camina hacia los campos, desfilando entre los álamos…atreviéndose a pasar y respirando de aquel sol, tostándose de él….hasta el hastío.
Alguien le dijo que su vida tenía el tiempo marcado.

Impresiones.

El viento soplaba tan fuerte que no me dejaba respirar, volví a casa con un esfuerzo enorme….me daba la impresión que me estaba apuntalando a la vida. Llegué y desde la ventana vi un espectáculo irrepetible y aunque duela y asquee decirlo: fascinante, todo lo que muere vuelve a nacer…para volver a morir. En esos intervalos la cara sonríe, pero las muecas no dejan de aparecer ni eclipsadas por el sofoco.

Sensibilitat envers els conflictes.

Versos de la guerra i de l'exili poemes d´Artur Bladé.

L´edita l´Abadia de Montserrat
Artur Bladé i Desumvila és un dels més destcats escriptors que fan memoria; Aixa s´ha convertit en una mena de “mite” de la literatura catalana contemporània, però , a més, és un cronista que retrata i escriu en directe perqué, amés hi és testimoni. Cal destacar que és un home arrelat a l´Ebre i a les seves terres del sud de Tarragona. En Artur Bladé escriu quelcom més que prosa i es reafirma, amb la seva seva sensibilitat, envers la poesia i amb Versos de la guerra i de l´exili es reflexa això mateix. Però aquesta cara literària d´en Bladé va ésser poc cenegut ni reconegut…estant moltes vegades, l´obra poètica, inèdita.
Ara L´Abadia de Montserrat dins la seva Biblioteca Serra d´Or, i sota l´assessorament de Joan Maria Pujals publica aquest llibre de poesia.

Llibres amb caràcter.

LLIBRES AMB CARÀCTER DES D´UNA PLOMA AMB CARÀCTER.

Artur Bladé i Desumvila va reunir una de les obres més emblemàtiques de la nostra llengua.

La seva passió per la terra es deixa veure en totes les manifestacions literàries.

Cossetània edita la seva obra completa.

L´obra completa de l´escriptor de Benissanet veurà la llum ,gràcies a Cossetània i això significa que , tots i totes, podrem gaudir de llibres i lectures amb caràcter.

Coneixem a Artur Bladé?
Artur Bladé i Desumvila va conrear la narrativa i l’assaig fent incursions en poesia i periodisme. Va ésser un autodidacta de les nostres lletres. De caire republicà i catalanista, es va exiliar al final de la guerra civil a França i a Mèxic, on va elaborar literàriament els records de la guerra i de l’exili. Es va relacionar amb persones il•lustres de la nostra cultura: Pompeu Fabra, Rovira i Virgili i Francesc Pujols.
Mai perquè la seva vital vinculació amb la seva terra, inspirant-se amb :la vida al seu poble i comarca . Amb tot això va escriure una quinzena de llibres que ja són tota una referència en el memorialisme català del segle XX,. Tot i que per a moles és menys conegut s´ el pot ficar dins del mateix farcell que a Arbó ( també de les terres de l´Ebre )Pla, Gaziel o Sagarra.
Va tornar a Catalunya, en la dècada dels seixanta col•laborant activament en el en el paper cultural i lingüístic de la seva terra. Va publicar diversos volums d’història, va escriure àmpliament en la premsa catalana (Avui, Tele-Estel, Serra d’Or...) i va iniciar una llarga sèrie de dietaris, anomenats Viure a Tarragona, que abasta la crònica dels deu últims anys del franquisme i els primers de la transició.
L´obra.
Dins el primer volum de l’Obra completa d’Artur Bladé i Desumvila es recullen els llibres : Benissanet..Els treballs i els dies d’un poble de l’Ebre català i Gent de la Ribera d’Ebre, Artesans, pagesos, rodaires. Són, en definitiva, les obres més singulars sobre allò que el mateix autor anomenava la terra natal, és a dir, el poble on va néixer, Benissanet, i la seva comarca,, la Ribera d’Ebre, una terra .Bladé , segons els entesos, és un magistral descriptor d’ambients, situacions, personatges i paisatges. En Benissanet conta una història plenament local, en el sentit que posa de manifest la història , des de ben endins, d’un poble. Aquesta obra, escrita al bell mig del seu exili, és producte indefectible de l’enyor de la terra natal . Benissanet no és una típica monografia locals, sinó que és una narració de caire autobiogràfic i coral que ens permet conèixer el sentir col•lectiu d’una petita comunitat rural, amb un excel•lent tractament del caire humà de cadascun dels personatges.
La segona obra d’aquest volum, Gent de la Ribera d’Ebre, en canvi, té una dimensió de retaule geogràfic i humà de diverses comunitats marcades pel riu. És clarament una crònica multilocal, entre la memòria històrica i la pròpia, la geografia física i humana del país natal.
El segon volum que edita Cossetània sobre l´obra completa d´ Artur Bladé.
El cicle de l’exili ja és part del segon volum de l’obra completa d’Artur Bladé inclou el llibre L’exiliada. Dietari de l’exili, 1939-1940, una obra coral que relata, retratant, la tragèdia catalana del segle XX: el final de la guerra civil, el pas per la frontera dels Pirineus catalans dels republicans i els primers anys de l’exili al Rosselló o en terres occitanes. Ací ,el mateix autor és el protagonista de la història narrada, el llibre adquireix una dimensió de crònica col•lectiva, en el sentit que reflecteix el conjunt de les penalitats passades pels exiliats en els diversos moments d´ aquells dies….aquella atmosfera politicosocial s’agreujà quan es declarà la Segona Guerra Mundial, . En el llibre desfilen gairebé tots els protagonistes de la Catalunya republicana: de Companys a Tarradellas, de Pompeu Fabra a Pau Casals, així com Carles Riba, Rovira i Virgili, Francesc Pujols i tants altres, i els més joves, com ara Josep M. Lladó, Heribert Barrera, Alexandre Cirici, etc. És el retrat de la Catalunya, políticament, vencuda.

Narrar, caminar,passetjar...gaudir.

Narrativa per a disfrutar d´itineraris.
Cossetània és una editorial compromesa amb edicions que fan referència a la natura i a disfrutar d´ella; una de les maneres de fer-ho és mitjançant la pràctica del senderisme o el gaudir de sendes i camins amb la bicicleta de tot terreny. Cossetàqnia torna a editar, incentivada per un precedent exitós:50 itineraris en BTT per Catalunya de Manel Cajide i Plaza dins la col-lecció Azimut
Amb la BTT es pot assolir, en molt menys temps del que exigeix un complet trekking, antigues ermites romà-niques assentades en bucòlics paratges, cims més modestos però alhora interessants, frondosos boscos i belles fagedes, cur-sos de rius, rierols i rieres gairebé oblidats i espais rurals poc coneguts. Aquest nou volum de la col•lecció Azimut és una guia de rutes seleccionades i distribuïdes per tot el territori català que permet conèixer aquests tipus d’indrets, alguns molt emblemàtics i altres més desconeguts i, per tant, menys freqüentats.
Tots els itineraris que presenta la guia han estat dissenyats i recorreguts amb l’ajuda de ma--pes cartogràfics i han estat catalogats entre un i cinc estels, com la famosa guia Michelin, en funció de paràmetres tals com la duresa i la llar-gada del recorregut, la bellesa de l’entorn, la ciclabilitat de les pistes o camins, el percentatge de trams per carretera... i, val a dir, l’autor ha posat especial cura que de la totalitat dels quilòmetres acumulats en aquests itineraris, el 99% siguin ciclables.

Conèixer la natura, des de les diferents etapes de l´any, és una de les consignes de Cossetània i,també, dels dos autors del llibres que els presentarem ara mateix. Ells Xavier Bayer y Cisco Guasch que han escrit :Itineraris de natura pel Gaià, el Foix i l’Anoia
El curs de l’any
Aquest llibre és un recull de dotze itineraris que ens han de permetre millorar els nostres coneixements a l’entorn de la natura. En sortir a caminar per la muntanya ens podem trobar amb un munt de plantes, animals i altres elements de la natura o de la vida al camp que val la pena de conèixer. Com més coses sapiguem dels éssers vius que ens envolten més capaços serem de valorar la seva importància i la nostra estima per la natura serà major.
Els dotze itineraris que proposem en aquest treball queden situats a l’entorn dels rius Gaià, Foix i Anoia, i del massís del Garraf. La part alta de les conques d’aquests rius és a la Serralada Prelitoral. En aquest conjunt territorial hi trobem una interessant i variada diversitat d’ambients naturals, sobretot de clara influència mediterrània. A més, cada un dels recorreguts que proposem ha estat realitzat en un dels diferents mesos de l’any. Això ha estat així per tal d’anar veient els canvis que es produeixen en la natura durant el pas de les estacions. La floració i fructificació de les plantes, l’aparellament dels animals, les migracions dels ocells, la influència del temps i molts altres fenòmens fan que al llarg de l’any hi hagi un cicle vital prou interessant i variat.

Girona i el seu cercle ens aguarda amb bones propostes per a caminar. El llibre:
Excursions a peu pel voltant de Girona , és un llibre atractiu que ens ensenya
13 itineraris de senderisme per la vall de Sant Daniel des de la ploma Xavier Vilamitjana Pujol que han editat el llibre amb Cossetània, dins la col-lecció Azimut
Aquest llibre va adreçat a persones que estimen la natura, l’esport i la ciutat de Girona. Es tracta d’una guia que permetrà descobrir els racons més amagats de la vall de Sant Daniel. Però no només es podrà gaudir de paratges insòlits, sinó que també es podrà conèixer l’entorn natural més immediat a la ciutat; sempre acompanyat de la història que precedeix i condiciona el present, passat i futur de la vall.
L’obra s’estructura en 13 capítols o rutes que, de mica en mica, es van internant a la vall fins als puigs que la limiten i la conformen. Per mitjà d’una descripció plana i plena de referències cartogràfiques, hom es guiarà eficaçment entre camins i caminois, ajudat per algunes observacions i recomanacions pràctiques. Cada ruta va precedida per un mapa topogràfic detallat que permet seguir les indicacions del text amb gran facilitat; i un gràfic amb altimetries en tres dimensions que dóna idea de la dificultat o duresa que pot presentar l’excursió. Finalment, un recull de fotografies i descripcions ordenades a cada text permet reconèixer els indrets per on es passa i apreciar els detalls més ocults.

Catalunya. 50 excursions inoblidables de Jordi Longás i Mayayo ,editat per Cossetània dins la col-lecció Khroma, és un llibre que pretén reunir aquelles excursions especials o més que especials.
Caminar és una de les millors formes d’aprendre a estimar la terra, de respectar el nostre medi i de viure amb harmonia amb nosaltres mateixos. Per això, aquest recull d’excursions inoblidables pretén tant oferir idees a persones expertes com a aquells que volen obrir els seus horitzons, potser per viure’ls en família o amb la colla. En conseqüència, en aquest viatge que et proposem no falten incursions als espais naturals clàssics, reconeguts des fa anys per diferents figures legals que els protegeixen, però també hi ha excursions poc conegudes que poden estimular els excursionistes més experimentats.
L’obra s’estructura en 50 rutes. La presentació de cada excursió segueix un mateix model. Una breu fitxa pràctica dóna les principals referències que cal tenir en compte per fer la ruta, com són l’accés al punt de sortida, l’horari aproximat, la valoració de la dificultat i una cartografia bàsica de consulta. Després, un breu text anticipa alguns dels aspectes més destacats del lloc que es vol visitar, evoca alguns records o suggereix altres formes de viure la ruta proposada. Seguidament es fa la descripció del camí, de manera suficient per seguir l’itinerari però sense abusar de detalls que limitin en excés la iniciativa i compromís de cada excursionista. Finalment, cada ruta s’acompanya d’un croquis i de diverses fotografies que mostren la bellesa de cada zona.

Narrativa

Narrativa des de Cossetània.
Des de Cossetània ens apleguen unes maneres de fer literatura, lectura, neguit per llegir...Així, com a novetats, podem trobar:
Novel-la per a entretindre.
Diari d’un artista de Miquel S. Jassans és un llibre que s´avança al pressent i cap al futur...
Uns fets que passen a l’any 2050, a Alcover, Barcelona i Sardenya, en els quals la intriga, la passió, l’amor i el crim hi són presents, ens introdueixen en un món on l’art encara no és mort i el vell mite del paradís perdut encara és vigent.
La Núria descobreix el diari del pintor Bernat Brau i la seva lectura permetrà als protagonistes, la Carla i l’Ambròs, conèixer què pensava Bernat d’alguns artistes i quin era el seu concepte sobre l’art. Aquests coneixements els apassionaran i alhora, la filosofia de Bernat canviarà les seves vides.
Narrativa per a viure, entendre, compendre…apendre.
Els amazics..Una història silenciada, una llengua viva de Hassan Akioud i Eva Castellanos és una mena de llibre, entre contalla i assaig que dins la col-lecció Prisma amb Cossetània com a editorial.
Aquest llibre pretén ser una obra de divulgació per donar a conèixer el poble amazic, la seva llengua i la seva cultura mil•lenària. Un poble que ha sobreviscut a la romanització i a l’arabització del nord de l’Àfrica. Un poble heterogeni que, en bona part, té en la llengua pròpia la base de la seva identitat col•lectiva i que es caracteritza per haver sobreviscut a través de la tradició oral. Són amazics el poble nòmada dels tuaregs, els habitants de la Cabília algeriana; de l’Atles, el Sus i el Rif marroquí; de l’illa de Jerba a Tunísia; dels oasis de Siwa a Egipte; així com algunes tribus de Mali, Níger i fins i tot de Mauritània, el Txad i Burkina Faso. També era amazic el mític líder rifeny anticolonialista, Abd el-Krim, o els almoràvits i els almohades, que van tenir un protagonisme destacat en l’ocupació musulmana de Catalunya durant l’edat mitjana.
La nostra intenció és allunyar-nos de descripcions folklòriques i simplistes per aproximar-nos a una cultura viva i dinàmica. És només d’aquesta manera que el coneixement del poble amazic, fins i tot, ens pot arribar a donar claus per entendre alguns aspectes relacionats amb qüestions de gran actualitat com la situació dels països islàmics, el paper de la dona a l’islam o els orígens d’un percentatge significatiu dels immigrants magrebins presents avui en dia al nostre país.
Aproximar-nos a la cultura autòctona del nord d’Àfrica ens permet trencar el tòpic d’un Magreb arabomusulmà. Sovint es té una imatge distorsionada del nord d’Àfrica, s’entén com una uniformitat cultural àrab sota el vel de l’islam. La nostra intenció és donar veu a una llengua i a una cultura que, tot i que han estat constantment silenciades, es mantenen tossudament vives.

Després podem gaudir de Poblet, senyor feudal.La documentació de l’Arxiu de Poblet (Armari III) de Valentí Gual Vilà. Ací, el propòsit del llibre és descriure el fons documental de l’armari III de l’Arxiu de Poblet de cara a posar-lo a la disposició dels investigadors i dels lectors en general. Hem d’advertir que aquest exemplar conté els índexs onomàstic i toponímic tant de l’armari II com del III, elaborats gràcies a l’excel•lent feina de fra Xavier Guanter, bibliotecari de Poblet.
L’abat de Poblet expressa la seva satisfacció per la nova publicació “d’un nou armari de l’Arxiu de Poblet, el tercer, distribuït en dos grans apartats. Un primer gran bloc dedicat als processos civils en què Poblet fou part a causa del seu paper com a importantíssim senyor feudal. Destaquen, entre molts altres, els plets amb els comuns de Vimbodí i de Verdú, les dues joies de la corona pobletana, així com els conflictes derivats de l’explotació de la ingent massa forestal coneguda com el Bosc de Poblet. S’hi conserven les causes ordinàries, els arbitratges, les concòrdies, les declaracions dels testimonis, els al•legats d’advocats i procuradors i no sempre les resolucions, car l’exclaustració de 1835 arribà quan la justícia encara no havia emès sentència. Un segon gran paquet de documentació correspon al patrimoni de Poblet. S’hi guarden els valuosos títols de propietat, un gran nombre d’establiments emfitèutics practicats per Poblet en els seus vastos dominis, les rendes percebudes, els comptes dels bossers i de l’administració en general, centenars de rebuts i cobraments de censos, i els capbreus a què els vassalls del monestir es veien obligats perquè quedés clara i ben dibuixada la senyoria pobletana.
»Com podeu veure són temes que afecten la vida ordinària dels pobles i veïnatges de Poblet, dels vassalls del monestir. Temes que poden donar-nos a conèixer aspectes interessants de la vida social i econòmica d’aquells segles medievals i de l’època moderna, en relació amb el monestir de Poblet i els seus dominis.”

Narrativa per a degustar. Des de Cossetània ens aplega un llibre per a gaudir de la cuina amb Fogons i tradicions. Memòries culinàries des de la ploma i l´ analítica versus experiment tradicional de M. Teresa Font i Blanch dins la col-lecció El Cullerot
«La Maria Teresa de Ca Pellisa, anys ans d’elaborar aquests escrits, va fer una recopilació d’algunes de les receptes culinàries més significatives, tant de les tradicionals com de les que anava coneixent per transmissió oral de persones conegudes. Altres les va anar incorporant a partir de diversos punts de difusió: revistes, llibres, mitjans de comunicació… Aquesta recopilació es va anar passant entre parents, amics i coneguts. En aquell moment, van tindre una gran acceptació, ja que es van difondre per diversos indrets de la Terra Alta. Algunes receptes es van publicar en la revista La Cabana de la Fatarella. A més, en la seua maduresa, la Maria Teresa va anar teixint aquesta relació de les tradicions del curs de l’any lligades amb l’alimentació, els fogons. Hi ha la cuina de la festa però també hi incorpora la del dia a dia, plena de la riquesa del saber fer de la gent de poble.»

Llegir

Llegim sobre “la sort” dels exiliats de les Illes Balears
Balears en la guerra va generar mols exiliats, la seva història, la seva sort lla van escriure A. Marimón i M. Santana. Ara, es torna a editar.
Els exiliats van marxar primer a la Península i després a l'Estat francès, Veneçuela, Argentina o Mèxic foren entorn a més d'un milenar de persones, refugiats o exiliats, que van fugir de casa pel conflicte. Al llibres es desgranen les causes o les circumstàncies d'aquests exilis. , recuperant les històries oblidades de personatges emblemàtics com Gabriel Alomar o la viuda i la filla d'Emili Darder. ; també es fa menció a les vivències de ciutadans anònims .

PROA AMB LA BONA LITERATURA.

Editorial Proa de llengua catalana té, dins el seu particular armari de publicacions, a grans plomes i a autèntiques e imprescindibles lectures.
Els parlem, per exemple, d ´Els jardins de llum d´ Amin Maalof dins la col•lecció A tot vent és una. Novel•la i conte traduïts del francès - Novel•la i conte històrics que Proa té editat des de l ´Any 1997. Del mateix escriptor és la mítica Lleó l'Africà.. Amin Maalouf que hi és a Proa des de l´any 1995, dins la col-lecció A tot vent.
L´Italià Vincenzo Consolo va escriure El somrís del mariner inconegut una que publica Proa amb la col-lecció Tot vent obra traduïda per Alexis Eudald Solà. Cal recordar que aquesta ploma és una de les fonamentals de la literatura de l´agitat segle XIX. Una obra fabulosa de la literatura universal és Madame Bovary de Gustave Flaubert .
Cada vegada són més els llibres escrits per varios autors, és el cas de Un cop de sort i altres narracions.. . Es tracta dún llibre de relats sota el denominador comú d´estar encapçalats per "Un cop de sort". Aquest llibre va esdevindre el guanyador del premi de narrativa curta Vent de Port.
Per acabar cal parlar d´un dels autors amb més renom darrerament, és Paul Auster i Proa , dins la col-lecció A tot vent publica: Trilogia de Nova York .